1.CANVI CLIMÀTIC

S'anomena canvi climàtic a la variació global del clima de la Terra. Aquests canvis es produeixen a molt diverses escales de temps i sobre tots els paràmetres climàtics, temperatura, precipitacions i nuvolositat. Els canvis climàtics són deguts a causes naturals i, en els últims segles, també a l'acció de l'ésser humà.

Conseqüències
Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar exactament, perquè desconeixem el comportament de l'atmosfera en les noves condicions. No obstant això, les previsions que es tenen són: Augment del nivell del mar a causa de la fosa parcial del glaç i de la desaparició parcial o total de les glaceres, no tan sols per l'augment de la quantitat d'aigua sinó també pel volum més gran d'aigua dels oceans com a conseqüència d'haver-se escalfat. Desaparició de zones de conreu properes a les costes, i també de moltes ciutats costaneres. Canvis en el règim actual de precipitacions: augment de precipitacions a les costes i disminució a les illes, a causa de l'evaporació de l'aigua. Canvis en la distribució de la vegetació. Disminució de les zones conreables i de la vegetació, a causa de la sequera. Expansió de les zones desèrtiques, o desertificació. Aparició de malalties tropicals en zones on ara no hi són, com la malària o el còlera a Europa.

clima antropogènic
Una altra raó per la qual es pot modificar el clima és l´alliberament de gasos a l´atmosfera per part de l´home. L´atmosfera té una composició de gasos característica. Una modificació de la proporció d´aquests gasos a causa de l´activitat humana pot arribar a comportar una transformació de la dinàmica climàtica global. En aquest cas estaríem parlant d´un canvi climàtic antropogènic, és a dir, generat per l´activitat humana.

El tema "l´efecte hivernacle" està dedicat a explicar amb detall els mecanismes implicats en un canvi climàtic de caràcter antropogènic al nostre planeta. En aquest sentit, val a dir que el clima i les seves alteracions són una temàtica científicament complexa, i que, en general, cal considerar com a probable el fet que en una dinàmica general de canvi climàtic participin tant alguns factors de caràcter antropogènic com també alguns altres de naturals.

canvi climàtic natural
El conjunt de condicions atmosfèriques dels territoris, és a dir, els climes, pateixen modificacions al llarg del temps. És a dir, es produeix una evolució natural del clima. Més endavant, s´analitzen amb detall les variacions del clima planetari al llarg de la història.

Les raons per les quals pot produir-se una alteració del clima són molt diverses. L´alteració de la superfície dels continents arran de la tectònica de plaques, ha estat un dels factors que, en el passat geològic, ha alterat el clima de regions senceres de la Terra. Alguns agents naturals, com per exemple les grans erupcions volcàniques que alliberen a l´atmosfera gasos, pols i materials diversos, poden també modificar notablement la dinàmica climàtica. Hi ha, doncs, un canvi climàtic natural, per bé que es produeix en períodes de temps molt més llargs que el canvi del temps meteorològic.

2.CANVIS CLIMÀTICS,CANVIS A LA BIOSFERA

Les variables meteorològiques

Les variables meteorològiques són els paràmetres que ens donen informació sobre les característiques del temps meteorològic en un moment determinat. Els principals d´aquests paràmetres són:

    * la temperatura (que varia al llarg de les estacions de l´any i del cicle diari);
    * la pressió atmosfèrica (corresponent al pes de la columna d´aire sobre la superfície terrestre);
    * la humitat relativa (relació entre la quantitat de vapor d´aigua contingut en un volum d´aire i la que aquest contindria si estigués saturat);
    * la precipitació (quantitat de pluja, calabruix o neu caigudes);
    * el règim de vents (intensitat i direcció dels vents en un punt determinat);
    * la insolació, (o nombre d´hores que arriba la radiació solar durant un dia concret).

Cadascun d´aquests factors es pot mesurar amb un instrument particular, i es pot expressar en unitats específiques: ºC, etc.

En general, consideram les variables meteorològiques a nivell local. Quan parlam, per exemple, de la temperatura, allò que més ens interessa és, lògicament, la que tenim a la nostra ciutat. Sabem que durant el mes d´agost, les temperatures són altes a la nostra regió. En canvi, a l´hemisferi sud, la situació és exactament la inversa: l´agost és el mes més fred. Això ens permet parlar de les variables meteorològiques a escala mundial.

Les regions bioclimàtiques i les biomes mundials
El clima és un factor decisiu en les característiques d´un ecosistema. És per aquesta raó que, per exemple, les plantes i els animals que viuen al nostre entorn són lleugerament diferents que els del nord d´Europa.

Davant d´aquest fet, els científics han definit diverses regions bioclimàtiques (o dominis bioclimàtics) on és característic un tipus de clima determinat. En general, les regions bioclimàtiques es classifiquen en funció de dues variables meteorològiques: la humitat i la temperatura. Aquests dos factors no van sempre associats amb temperatures altes, per exemple, trobam les selves humides i també els deserts secs.

A nivell mundial hi ha una dotzena de regions bioclimàtiques, a cada una de les quals correspon un bioma o conjunt d´organismes, animals i plantes, que viuen en una regió directament relacionada amb un tipus de clima: la tundra, la taigà, el bosc caducifol·li, el bosc esclerofil·le mediterrani, l´estepa, el desert i el semidesert, la sabana, el bosc tropical sec, el bosc tropical humit, etc.

Les variacions del clima planetari i la seva repercussió sobre la biosfera
El clima de la Terra ha experimentat importants variacions naturals al llarg de la seva història, i això ha comportat conseqüències importants en la distribució dels éssers vius sobre el planeta.

Per exemple, durant el període geològic del quaternari, fa aproximadament un milió i mig d´anys, es varen donar una sèrie de refredaments intensos del clima terrestre, coneguts amb el nom de glaciacions. Durant les glaciacions, el clima general de la Terra era molt més fred que no pas ara, i el nord d´Europa i d´Amèrica estaven coberts per enormes glaceres. Les grans serralades, com ara l´Himàlaia, els Alps i els Pirineus, també estaven cobertes per glaceres que davallaven per les valls. També cal fer esment que durant els segles xvi i xvii es va produir un petit refredament conegut com "Petita edat del gel". Aquest fenomen es pot reconèixer en algunes obres d´art. Així, segons els experts, la presència de la neu és aclaparadora en els paisatges dels quadres del pintor flamenc Pieter Brueghel el Jove, que va viure durant aquest període (1564-1638).

Durant el quaternari, moltes espècies animals o vegetals que avui consideram pròpies del nord d´Europa es varen desplaçar cap a les nostres latituds. Quan, finalment, el clima terrestre es va escalfar de nou i els gels es van enretirar de nou cap al nord, aquestes espècies van migrar amb ells cap al nord, però també cap als cims de les nostres muntanyes. És per això que avui trobam coincidències entre algunes de les nostres espècies alpines i espècies del nord del continent.

3.LA COMPOSICIÓ DE L'ATMOSFERA:UN EQUILIBRI DINÀMIC

La composició dels gasos a l'atmosfera
L´atmosfera és la capa gasosa que envolta el planeta i està composta per diversos gasos en diferents proporcions. D´aquesta composició, en depenen algunes característiques de l´atmosfera, com, per exemple, la mesura en què arriba la radiació solar a la superfície terrestre.

Als gasos que es troben de forma habitual a l´atmosfera, s´hi afegeixen alguns d´alliberats pels fenòmens naturals, pels éssers vius i per l´activitat humana. Si es tenen en compte únicament criteris quantitatius, la composició de l´atmosfera es fonamenta bàsicament de dos elements, el nitrogen i l´oxigen. En efecte, l´aire que respiram està integrat en un 99% per aquests dos elements en una proporció aproximada nitrogen:oxigen de 4:1 o, el que és el mateix, en percentatges, del 78% per al nitrogen i del 21% per a l´oxigen. L´oxigen és necessari per a la respiració dels éssers vius. El nitrogen és un gas inert imprescindible per a la respiració perquè esmorteeix l´activitat de l´oxigen, que és un element molt actiu. Això no obstant, en la composició de l´atmosfera participen tot un seguit d´altres gasos. En aquest sentit, els components de l´atmosfera es poden dividir en dos grans grups: els gasos de concentració fixa i els gasos de concentració variable.

Els gasos de concentració fixa són el nitrogen i l´oxigen en un 99%. L´1% restant està integrat, sobretot, pels anomenats gasos nobles: l´argó, i els altres el neó, l´heli, el criptó i el xenó. També hi trobam traces d´uns altres dos gasos, l´hidrogen i l´òxid nitrós.

Els gasos de concentració variable tenen una presència quantitativament menys important, però tenen un paper molt actiu en la dinàmica atmosfèrica. Els més importants són el vapor d´aigua i el diòxid de carboni (CO2), gasos que es troben de manera natural a l´atmosfera com a conseqüència de processos com ara la respiració. El CO2 es troba a l´atmosfera en una proporció molt petita, d´aproximadament el 0,03%, però té un paper decisiu en el balanç energètic entre radiació solar i radiació terrestre. En efecte, el diòxid de carboni és un dels màxims responsables de l´anomenat efecte hivernacle. Una de les fonts d´emissió de CO2 és l´activitat humana, bàsicament per la utilització de combustibles fòssils, com ara el carbó, el gas natural i el petroli. Finalment, tot un seguit de gasos formen part de l´atmosfera a causa del seu alliberament per part dels éssers vius, com ara el metà o l´amoníac, o per raó de l´activitat humana, com les substàncies contaminants.

De l'atmofera primvitiva a l'actual
Al llarg dels temps geològics l´atmosfera ha patit canvis considerables. L´atmosfera primitiva era molt diferent de l´actual: era rica en diòxid de carboni i, en canvi, tenia una proporció molt petita d´oxigen. En el pas de l´atmosfera primitiva reductora, sense oxigen, a l´atmosfera oxidant actual, rica en oxigen, va tenir un paper decisiu l´aparició de la vida sobre el planeta i, en concret, el desenvolupament dels organismes fotosintètics. Sembla que la vida es va originar en aquest ambient reductor. En etapes posteriors varen aparèixer els primers organismes fotosintètics, les cianofícies, i ho varen fer a l´aigua perquè hi arribava la llum solar visible, necessària per al procés de la fotosíntesi, però no la llum ultraviolada, que és nociva per als organismes vius.

Aquests organismes fotosintètics van començar a processar CO2 i a produir oxigen, el qual va passar de l´aigua a l´atmosfera. Amb el temps es va formar un estrat en el qual l´oxigen interacciona contínuament d´acord amb una sèrie de reaccions, (les reaccions de Chapman) que d´una manera simplificada són les següents:

Posteriorment, aquest estrat, l´ozonosfera, va permetre el desenvolupament de la vida fora de l´aigua, ja que reté la llum ultraviolada. L´acció fotosintètica va continuar aportant oxigen a l´atmosfera fins que aquesta va convertir-se en la que coneixem avui.

L'atmosfera i els cicles biogeoquímics
S´anomenen cicles biogeoquímics els recorreguts dels principals elements o compostos que formen part de la matèria orgànica de la vida, considerats a escala planetària. Els principals són el del carboni, el del nitrogen, el del sofre i el del fòsfor. Al llarg d´aquests cicles, aquests elements circulen per la biosfera (éssers vius), l´atmosfera, la hidrosfera, el sòl i la litosfera, de forma que es troben en circulació contínua, en un procés dinàmic que també ha estat denominat la roda de la vida.

De cara al canvi climàtic, el més important és el cicle del carboni. Si l´iniciam a la litosfera, cal fixar la vista en els agents atmosfèrics que ataquen les roques que contenen carboni: una part es converteix en CO2, que passa a l´atmosfera, mentre que una altra part esdevé bicarbonat càlcic, el qual és susceptible de ser arrossegat pels corrents d´aigua fins al mar i es deposita al fons si la temperatura disminueix o la concentració augmenta per sobre el punt de saturació. També des de la litosfera s´alliberen grans quantitats de CO2 durant les erupcions volcàniques.

Quant al medi marí, es produeix un intercanvi permanent de CO2 entre les capes superficials marines i l´atmosfera. Això no obstant, una gran part del carboni es troba a les aigües profundes o depositat al fons. Aquestes aigües profundes només pugen a la superfície en quantitats significatives als pols geogràfics, i és en aquests punts on hi ha un intercanvi més gran. D´altra banda el fitoplàncton marí fixa el carboni per fotosíntesi i l´introdueix així a la cadena tròfica.

Posteriorment, els organismes morts i les restes orgàniques passen a les aigües profundes. En aquest sentit, és molt important recalcar que els oceans són els principals neutralitzadors dels augments del CO2 atmosfèric. Cal indicar que la capacitat d´absorció dels oceans respecte del CO2 és pràcticament infinita; el problema rau en la velocitat de transferència o d´absorció. Tenint en compte el paper clau que juga aquest gas a la biosfera i, també, en l´alteració de l´efecte hivernacle i en el canvi climàtic, cal destacar aquest important paper dels oceans i del cicle de l´aigua en general.

Per la seva banda, el carboni biològic terrestre és fixat des de l´atmosfera per les plantes verdes i incorporat a la cadena tròfica. Els organismes morts i les restes orgàniques s´incorporen de nou al sòl. Al seu torn, les plantes i els animals retornen CO2 a l´atmosfera a través de la respiració.

Cal reflexionar sobre els efectes o alteracions que l´home produeix sobre aquest cicle natural del carboni. Per exemple, amb les grans desforestacions s´impedeix la fixació de carboni a través de les plantes verdes superiors, mentre que amb la combustió de carbó, petroli i altres derivats s´augmenta el pas del carboni litosfèric al carboni atmosfèric en forma de CO2.

Els reservoris i el cicles del carbó
El carboni planetari es distribueix, bàsicament, en quatre depòsits o reservoris de carboni: l´atmosfera (carboni atmosfèric), la litosfera (carboni litosfèric), els oceans (carboni oceànic) i la biosfera (carboni dels éssers vius).

L´atmosfera és el reservori amb una quantitat més petita de carboni, en forma de diòxid de carboni (CO2). Però aquesta petita quantitat és la que té un paper més destacat en el procés d´intercanvi entre els quatre depòsits. S´ha constatat que la concentració de CO2 a l´atmosfera s´ha incrementat des que es va iniciar la revolució industrial, excepte en alguns períodes d´aturada de l´activitat humana, com ara la depressió econòmica de 1929, les guerres mundials o la crisi del petroli de 1973.

Els oceans són els majors reservoris de carboni del planeta, el qual s´emmagatzema, tal i com ja s´ha comentat, de tres formes: com a carboni inorgànic dissolt, com a carboni orgànic dissolt (en forma de molècules orgàniques) i formant part d´organismes vius. Una part d´aquest carboni es troba a les aigües superficials o a les aigües profundes, mentre que una altra part es troba depositada als fons marins.

Una gran part del carboni de la Terra es troba a la litosfera, a les roques sedimentàries, especialment a les calcàries, formades per restes d´esquelets i conquilles d´organismes marins i a l´anomenat querogen, que forma part de les pissarres i que també són restes de parts toves d´organismes vius que varen viure fa milions d´anys. El carbó i el petroli, que també es varen generar a partir de restes vives, tenen menys importància quantitativa en el cicle del carboni.

Finalment, una part del carboni planetari està acumulat en els organismes vius. Com és ben sabut, les molècules orgàniques que formen part dels éssers vius estan constituïdes en bona mesura per carboni. Totes les plantes verdes absorbeixen CO2 a través de la fotosíntesi i l´alliberen amb la respiració, però només les plantes verdes superiors, amb molta biomassa, fixen en la seva estructura el CO2 atmosfèric durant anys i funcionen com a reservori de carboni biosfèric, en un procés de fixació del carboni.

4.EFECTE HIVERNACLE

La radiació solar incident i la radiació terrestre
El Sol, la superfície del qual es troba a uns 6.000 ºC, emet una radiació que es distribueix, a l´espectre electromagnètic, entre la radiació ultraviolada, la llum visible i la radiació infraroja. És la denominada radiació solar incident a la Terra.

Encara que una considerable proporció de la radiació solar que arriba a l´atmosfera exterior és reflectida o absorbida per diversos elements (els niguls, la pols, la capa d´ozó, etc.), una altra part, que es pot quantificar en gairebé un 50 %, arriba a la superfície terrestre. El balanç final del procés és una entrada neta d´energia al sistema planetari. La radiació que arriba a la superfície és d´ona llarga, que té una major capacitat de penetració.

Quan absorbeixen la radiació solar incident, la terra i els oceans s´escalfen i, com a conseqüència, reemeten una altra radiació que se situa en la franja de l´infraroig. És la denominada radiació terrestre.


Els gasos d´efecte hivernacle
En condicions normals, l´atmosfera de la Terra actua com una trampa natural de calor gràcies a la presència de certs gasos, denominats gasos d´efecte hivernacle, entre els quals destaca el diòxid de carboni (CO2).

Amb tot, cal comentar que malgrat que el diòxid de carboni és el més conegut dels gasos d´efecte hivernacle, n´existeixen alguns altres que també provoquen un increment de l´efecte, fins i tot amb molta més intensitat. Entre aquests gasos destaquen el ja esmentat vapor d´aigua (H2O), el metà (CH4), l´òxid nitrós (N2O) i alguns gasos d´origen industrial, com ara el perfluorocarbur (CF4), els hidrofluorocarburs o l´hexoflorur de sofre (SF6), el potencial d´efecte hivernacle dels quals és molt superior al del CO2.


Potenciació de l´efecte hivernacle: augment dels gasos d´efecte hivernacle per l´acció humana.
La modificació de la proporció d´aquests gasos en la composició atmosfèrica a causa de la activitat humana altera l´efecte hivernacle, cosa que, al seu torn, pot comportar una transformació de la dinàmica climàtica global.

Com a conseqüència de l´activitat desenvolupada per les persones des de l´inici de la revolució industrial, ha augmentat el nivell atmosfèric de CO2, cosa que podria comportar una alteració de l´efecte hivernacle natural. En efecte, l´emissió de grans quantitats de diòxid de carboni que es produeix a causa, bàsicament, de la utilització de combustibles fòssils, ha augmentat la concentració d´aquest gas a la atmosfera, amb el conseqüent increment de l´efecte hivernacle i de la temperatura de la superfície terrestre.

En aquest sentit, cal dir que la combustió de recursos fòssils i la corresponent emissió de CO2 no és, doncs, l´únic factor implicat en l´alteració de l´efecte hivernacle. Alguns sectors, com ara l´agricultura i la ramaderia, productors de metà, hi tenen una contribució menor, tal i com es veurà més endavant en altres temes.

5.ELS PRIMERS INDICIS

Encara que l´efecte hivernacle tractat al tema anterior és una qüestió d´actualitat, la seva primera descripció és molt antiga. La va fer l´any 1863 el físic irlandès John Tyndall, que també era un gran afeccionat a l´excursionisme i havia observat moltes vegades les glaceres de les muntanyes. John Tyndall va predir l´efecte hivernacle per explicar el retrocés de les glaceres de muntanya, que cada vegada són més curtes a causa de la fosa dels gels. Les glaceres de les muntanyes han estat permanentment mesurades en el passat, en el segle xix i, fins i tot algunes, des del segle xvii.

Posteriorment, el 1896, el químic suec Svante August Arrhenius va fer la predicció que si augmentava la concentració de CO2 a l´atmosfera, s´incrementaria d´igual manera la temperatura mitjana terrestre.

En aquests darrers temps han aparegut molts arguments a favor i en contra de la realitat del canvi climàtic. Això no obstant, hi ha una dada incontestable: l´augment de la concentració de diòxid de carboni a l´atmosfera. Les observacions realitzades des de 1957 a l´observatori meteorològic de Manua Loa, a Hawaii, un punt de la geografia de la Terra allunyat dels grans centres urbans i industrials, mostren un increment sostingut del nivell de CO2 a l´atmosfera. Cal esmentar l´Observatori Meteorològic d´Izaña, a Tenerife, que forma part de la xarxa mundial d´observatoris i que compta amb mesures discontínues des de 1920 i contínues des de 1980.

Aquesta constatació s´ha vist reforçada amb les dades aportades per l´anàlisi de l´aire contingut a les bombolles que queden atrapades en formar-se el gel de l´Antàrtida. Durant els anys successius, s´hi afegeixen noves capes de gel amb noves bombolles. D´aquesta manera, els científics poden reconèixer els anys en els quals s´ha format una bombolla determinada i poden conèixer la composició precisa de l´aire atmosfèric en aquell any determinat.

Si comparam les dades de concentració de CO2 en l´aire de les glaceres amb les del passat recent, podem observar que en el període dels darrers mil anys anteriors a la revolució industrial, la concentració de CO2 atmosfèric no havia variat en més de 10 ppm (parts per milió). En el darrer segle en canvi, la variació ha estat de més de 80 ppm.

Així, la concentració del CO2 atmosfèric ha augmentat des de les 280 ppm del període preindustrial fins a les més de 360 ppm actuals. Aquest fet té una incidència, si més no en part, en el canvi climàtic.

De la mateixa manera, s´ha constatat també l´augment d´altres gasos d´efecte hivernacle, com ara el metà i l´òxid nitrós.

L´increment de la temperatura mitjana terrestre
A mitjan segle passat, varen sorgir algunes veus científiques qualificades i, també, varen aparèixer alguns articles a les revistes científiques més prestigioses que advertien de la tendència de l´augment de la concentració de CO2 a l´atmosfera i de la seva relació amb l´augment de la temperatura mitjana terrestre o, en definitiva, de l´increment de l´efecte hivernacle i de la possibilitat d´un canvi climàtic global.

Diverses observacions confirmen aquest increment de la temperatura terrestre. Alguns dels darrers anys han estat entre els més càlids del segle. D´altra banda, alguns autors afirmen que la temperatura de la superfície terrestre s´ha incrementat entre 0,3 i 0,6oC des dels darrers anys del segle XIX i entre 0,2 i 0,3oC en els darrers cinquanta anys.

Aquests increments no són homogenis per a tot el planeta. S´han observat increments més grans per a les regions situades entre els 40o i els 70o N de latitud, justament on es troba la nostra regió bioclimàtica.

6.LES DIFERENTS HIPÒTESIS

Un canvi natural?
El clima de la Terra no és estable, sinó que canvia al llarg del temps per raons diverses. En temes precedents ja ha estat presentat el fenomen de les glaciacions del període Quaternari, moment en el qual la temperatura del planeta era molt inferior a l´actual. També s´ha pogut demostrar que en altres períodes geològics la temperatura de la Terra ha estat molt superior a la d´avui. Dit d´una altra manera, al llarg de la història geològica de la Terra hi ha hagut diversos episodis de canvi climàtic natural.

Tots aquests canvis de la climatologia planetària estan generats per factors molt diversos, entre els quals es poden destacar les alteracions en la dinàmica de la radiació solar, la inclinació de l´eix de la Terra, la disposició de les masses continentals i els mars, la fusió de grans masses de gel i, fins i tot, incidents accidentals com les erupcions volcàniques o l´impacte de grans meteorits.

En aquesta conjuntura, els científics es pregunten si els indicis que a hores d´ara tenim sobre un canvi climàtic són atribuïbles a causes naturals o a causes antropogèniques, i en quina mesura en cada cas.

Un canvi antropogènic?
El canvi climàtic, per tant, no és un fenomen estrany, i ni tan sols és nou. Tanmateix, en el cas del canvi climàtic actual sí que hi ha una diferència clara. Si en èpoques anteriors els canvis s´esdevenien al llarg de períodes de temps molt llargs, en l´actualitat el canvi s´està produint amb una gran celeritat, cosa que apunta a un motor antropogènic del canvi.

En efecte, des que les societats humanes van arribar a l´anomenat període industrial, s´han estat utilitzant combustibles fòssils com ara el carbó, el petroli i el gas natural, els quals, en ser cremats, alliberen a l´atmosfera grans quantitats de diòxid de carboni i, a més, ho fa a un ritme accelerat. Aquest CO2, que en altres condicions podia haver estat alliberat en un període de milions d´anys d´acord amb la dinàmica del cicle del carboni, s´està abocant a l´atmosfera en només unes quantes dècades.

Alguns científics han arribat a comparar aquesta situació amb un gran experiment planetari: el carboni que es va acumular durant milions d´anys en forma de carbó i petroli està sent alliberat en només uns quants anys.

Les visions del futur
Un dels problemes més grans a què cal enfrontar-se és la incertesa relativa a l´evolució del canvi climàtic. Efectivament, les dinàmiques climàtiques són molt complexes per si mateixes, però, a més, la seva influència és variable en els diferents punts del planeta, en funció de la seva orografia, de la seva situació respecte dels pols o de l´equador, de la seva proximitat al mar, etc.

Fins ara, els científics han detectat algunes variacions objectives associades, si més no en part, a l´acceleració del canvi climàtic per part de les societats humanes. En concret, tot sembla indicar que, fins al moment, la Terra s´ha escalfat algunes dècimes de grau centígrad, i que la precipitació i la humitat globals són un xic superiors. També es constata que s´han modificat alguns moviments de les aigües oceàniques.

A escala global, possiblement són els canvis sobre la circulació termohalina (circulació a gran escala dels oceans) allò que més debat genera entre científics, especialment per les conseqüències que podria tenir sobre el clima. Els models de predicció del clima actuals preveuen un debilitament de la circulació termohalina que ocasionaria una reducció del transport de calor cap a les latituds altes de l´hemisferi nord.

Ara bé, cal insistir en el fet que aquests canvis globals no afecten de la mateixa manera tota la superfície del planeta, de forma que, a cada regió hem de parlar de canvis locals. Malgrat que, per exemple, el grau d´humitat i la precipitació globals augmentin, en molts racons del planeta es preveuen sequeres més persistents i una alteració de la dinàmica de pluges. L´augment de la temperatura tampoc no es preveu que es reparteixi de forma homogènia, sinó que afectarà més unes regions que a unes altres. Si associam això a problemàtiques ambientals locals com ara l´erosió, la desertització o els incendis, molt característics de les nostres latituds, es veurà que el canvi climàtic pot tenir conseqüències pràctiques molt evidents.




REFERENCIES
http://cat.oneworld.net/article/archive/5734/
http://www.ersilia.org/canvi_climatic/
http://www.ximendurrea.com/img/informa/efecte_hiverna.jpg
http://www.cienciesnaturals.com/ciencterra/terract/images/arctic.gif
http://www.elsverds-catalunya.cat/arxiu/images/medi%20ambient.jpg