Catalunya, com la major part dels països europeus, és un gran consumidor d'energia i, alhora, un productor feble: a finals dels anys noranta, la proporció aproximada de l'energia import da era del 70% per un 30% de la produïda, bé que en el consum final (és a dir, sense comptar l'emmagatzematge i la depesa de combustible per a usos no energètics) la proporció es reduïa a un 40%.


Catalunya La central nuclear de Vandellòs I - Fototeca.cat
	
El petroli representa (1995) el 56% del consum d´energia primària, seguit de l'energia nuclear (24%), el gas natural (11,5%) i l'energia hidroelèctrica (4,5%). El consum del carbó, que el 1980 encara equivalia al 2%, és actualment negligible. La producció elèctrica a Catalunya sorgeix, en primer lloc de les centrals nuclears (71%), seguida de les tèrmiques alimentades amb fuel o gas (14%) i les hidroelèctriques (13%). Quant a l'extracció de carbó, tradicionalment poc rendible i centrada en les hulles de l'alt Ter, lligada a la línia dels Ferrocarrils del Nord, de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, després del tancament de les explotacions d'hulla i antracita al llarg dels anys seixanta, la producció autòctona de carbó es molt limitada i amb unes expectatives magres.
	
El pantà de Sallente que alimenta la central hidroelèctrica d'estany Gento-Sallente - Fototeca.cat

La major part es consumeix a la central de Cercs. La topografia accidentada de la Catalunya plujosa possibilita l'aprofitament hidroelèctric: la construcció de centrals, iniciada al s XX, va ser represa a partir del 1946 i es basa essencialment en tres rius: la Noguera Pallaresa —baix Segre, la Noguera Ribagorçana i l'Ebre. A partir del 1961 hom tendí a instal·lar grans centrals tèrmiques i a partir del 1971 són destacables l'entrada en funcionament de les centrals de Tavascan, Montamara i l'estany Gento-Sallente. Darrerament, l'autogeneració d'electricitat experimenta un cert desenvolupament (10% de la producció elèctrica el 1995), especialment destinada a satisfer la demanda industrial. El 1972 entrà en funcionament la central nuclear de Vandellòs I (tancada el 1990) i posteriorment Ascó I (1983), Ascó II (1985) i Vandellòs II (1987). Quant als hidrocarburs, el 1970 fou iniciada l'extracció de petroli en cinc plataformes al voltant del delta de l'Ebre. La producció de petroli, després de passar per un màxim de quasi 3 milions de tm l'any 1983, es reduí, per acabar limitada a la plataforma de Casablanca, a vint milles de la costa tarragonina, encara en funcionament l'any 2000. A l´àrea de Tarragona es troben les dues grans refineries que hi ha a Catalunya. Des del 1969, hom distribueix des de Barcelona gas natural importat de Líbia i d'Algèria, via vaixell o gasoducte del Magrib. Des de principis dels 90 funciona Gas Natural, fruit de la fusió de Catalana de Gas i Gas de Madrid que, posteriorment van integrar Enagas, la societat importadora i transportista de gas a l´estat espanyol. El Pla d'Extensió de la Xarxa de Gas Natural posat en marxa el 1991 en gran part acomplert deu anys després, havia de subministrar d'aquest combustible a la majoria de poblacions catalanes. Per la resta, s´estenen xarxes locals de gasos liquats -propà o butà-. El pes del gas és creixent, degut a que és un carburant més net i ecològic i a que està previst un gran pla de construcció de plantes de cicle combinat, que produeixen electricitat cremant gas. En molts casos, és previst que les noves plantes a partir de la reconversió de centrals tèrmiques. Finalment, els anys noranta, les energies alternatives com la solar o l'eòlica han doblat la seva producció que, tanmateix, és encara molt migrada en relació al total.