L'anorèxia nerviosa és un trastorn que ofereix una distorsió de la imatge corporal. És una síndrome que és caracteritza per una pèrduda de pes voluntari, l'origen del qual és una disminució important de la ingesta d'aliments per una por obsessiva a engreixar. Afecta a un de cada 100 adolescents d'entre 12-18 anys, fonamentalment noies. En la segona etapa de l'adolescència les conseqüències poden arribar a ser molt greus. És una malaltia que ha de diagnosticar-se i tractar-se des de dos nivells complementaris: el de la nutrició i el psicològic. A pesar que l'origen de l'anorèxia és principalment de procedencia psicològica, en aquestes pàgines només ens referirem a l'aspecte nutricional. Diagnòstic Nutricional: Valoració nutricional: Pes molt per sota del normal. Dades antropomètriques desplaçats dels adequats a talla, edat i sexe. Les constants clíniques solen correspondre a una desnutrició crònica bé tolerada.

Amenorrea (pèrdua de la menstruació). Una perduda de pes d'entre el 10-50% del pes original. Processos de bulimia (menjar de forma compulsiva) seguits de vòmits. Hiperactivitat física i intel·lectual.

Causes de l'anorèxia:

Les causes són, en tots dos trastorns, tan múltiples i variades com els malalts que les patixen; no obstant això, el 80% dels casos apareix quan es comença una dieta d'aprimament sense cap tipus de control professional. També es relaciona l'inici amb la no acceptació dels canvis corporals durant l'adolescència, amb un increment ràpid de pes, amb canvis importants en la vida, amb complexos referents al físic, amb problemes de relació... Respecte a factors relacionats amb l'alimentació, és necessari fugir de les dietes sense control professional, dedicar temps a parlar sobre la grassesa o la primesa, evitar l'anarquia en horaris , menjades i aparcar els conflictes emocionals entorn de l'alimentació (de vegades, les principals menjades es convertixen en autèntiques batalles campals que poden crear rebuig cap als aliments).

Conseqüències:

En situacions límit d'anorèxia i a causa de la pèrdua de pes i el gran desgast físic, apaereixen estats de màxima desnutrició, caiguda del cabell, pell seca i moradenca, ungles trencadisses, alteracions hormonals que produïxen amenorrea (la regla desapareix), alt risc d'osteoporosi i lanugen (borrissol fi per tot el cos), insomni, hipotèrmia (sensació de fred fins i tot a l'estiu), restrenyiment i sacietat precoç, bradicàrdia (disminuïx el nombre de batecs per minut del cor), baixades de tensió arterial, arítmies, possible aturada cardíaca i fins i tot la mort (5-10% dels casos).

Tractament nutricional:

1.-L'aportació d'aliments energètics ha d'administrar-se a poc a poc a partir del que s'estigui menjant de forma espontània . La quantitat s'ha d'anar augmentant segons la resposta, la tolerància i l'evolució de la persona afectada. S'ha de començar per dissenyar una dieta base (mínima) simplement per a cobrir necessitats. Es calcula segons l'edat, sexe, talla i pes actual. A poc a poc es va progressant en quantitat energètica, el normal és un augment de 100-200 kcal per setmana. Aquest aspecte és molt important. No s'ha de "espantar" amb gran quantitat d'aliments a l'adolescent que sofreix aquest trastorn. És molt important anar corregint la dieta a poc a poc i sempre "augmentar una quantitat" determinada amb el consentiment de l'adolescent i segons els pactes que s'hagin establert entre ambdues parts (pacient i mèdic) per al tractament de la malaltia.

2.- Altres consideracions La dieta ha de ser equilibrada, rica en aliments d'alt valor proteic, i fraccionada per a aconseguir una millor tolerància. Si la realimentació es fa difícil, es pot recórrer a preparats nutritius líquids i fins i tot l'alimentació per sonda. L'alimentació via intravenosa ha de ser l'últim recurs.

3.- Evolució La malaltia pot durar des de mesos a tota la vida. Les recaigudes són perilloses i difícils de superar i segons alguns autors afecten al 50% dels pacients.