En aquella època els vaixells portaven veritables fortunes. Les mercaderies robades a l'enemic eren venudes sense problemes als mercats de Barcelona, Valencia, Càller o Ciutat de Mallorca.
La primera meitat del segle XIV van ser uns anys d’esplendor per al comerç; i la pirateria catalana. Tot era una mateixa cosa.
Molts marins castellans i galeres que després van col· laborar en l'aventura atlàntica de Castella a les Índies, participaren en aquesta pirateria, que tenia com àmbit d'actuació el mar Balear, el mar Tirrè i les costes de Barbaria, al nord d’Àfrica.
Curiosament, mentre que a la riba del mar les fortunes catalanes creixien i es construïen les grans obres civils gòtiques de les ciutats marítimes, terra endins, el caos, la fam i les revoltes eren el pa de cada dia.
La societat catalana del final de l'Edat Mitjana estava separada en dos gran s sectors, els que vivien al litoral i els de terra ferma. Una terra ferma que s'estenia a molts pocs quilometres de la línia de la costa, al darrere, a ponent de les muntanyes del prelitoral.
Mentre en els poblats de l'interior la gent es moria de fam, els qui vivien a la costa sempre trobaven una nau enemiga, carregada de blat, per as saltar-la i dur-Ia a la ciutat.
L'obsessió d' Alfons el Magnànim era enfonsar el comerç dels seus enemics del nord. Per a ell, atacar un vaixell de Marsella o Gènova era una raó d'Estat. La seva dèria va fer que permetés les accions corsàries als seus súbdits contra totes les embarcacions i persones «que no fossin aliades a nosaltres». Però això no treia que ell mateix fes accions corsàries contra els seus propis súbdits. El propi rei comptava amb una flota particular, i organitzava periòdicament un seguit d'incursions per atacar les ciutats del seu propi regne quan necessitava diners.
Els mercaders s'atacaven contínuament, i el propi comerç era font d'accions de pirateria continuades. El rei donava el millor exemple. EIs mercaders de Barcelona van demanar en més d'una ocasió que finalitzés aquesta polí­tica maritimocomercial tan agressiva, ja que la resposta de genovesos, marsellesos i africans no es feia esperar.
Com a fet curiós, cal destacar que el rei d' Anglaterra Enric VI, engrescat en guerres amb França, envia el 1438 un ambaixador a la reina Maria, esposa d' Alfons, per tractar de la protecció dels respectius súbdits a la mar.