• Animació prové del llatí "animus", que vol dir donar vida. L'animació és una mena de simulació de la vida. Seria com una simulació de la realitat però amb unes lleis i uns objectes que li són propis i en alguns casos diferents a la pròpia realitat. En el nostre cas, a partir de la creació de dibuixos o de la digitalització d'imatges i sons reals, i mitjançant les tecnologies informàtiques, podem donar vida a unes imatges creades o retocades per nosaltres.

• Van ser els investigadors i científics del segle XIX els que, mitjançant experiments òptics, descobriren les lleis i els primers estris per a poder desenvolupar animacions. La persistència retiniana és l'efecte òptic pel qual les imatges resten durant uns instants gravades a la memòria. Si fem passar ràpidament diferents imatges davant els nostres ulls, aquestes es mesclen creant una sensació de moviment. Aprofitant aquest efecte, aparegueren un seguit d'estris anomenats joguines òptiques. A partir de diferents il·lustracions que simulaven un moviment i uns estris que les feien moure, les joguines òptiques crearen les primeres imatges en moviment, les primeres animacions.

El Zootrop fou una de les primeres joguines òptiques     Les primeres animacions eren moviments cíclics i senzills.

• Per tal de crear una bona sensació de moviment cal passar aproximadament un mínim de dotze imatges per segon. A major nombre d'imatges per segon la definició del moviment millorarà. El cinema, com a fotografia en moviment, necessita d'un major nombre d'imatges per segon, sobretot en el seu enregistrament. Les primeres pel·ícules es rodaven a 16 o menys imatges per segon, d'aquí l'efecte estroboscòpic del seu moviment. En l'actualitat, tant el cinema com la televisió emeten i s'enregistren a un mínim de 24 imatges per segon.

• A principis del segle XX, amb el naixement del cinema, els dibuixants de tires còmiques trobaren un medi on desenvolupar el seu art. Així es van crear els dibuixos animats. Alguns dels primers cineastes també desenvoluparen tècniques d'animació per al cinema. Al llarg del segle XX, diferents cineastes i escoles han desenvolupat l'anomenat cinema d'animació: la indústria americana dels dibuixos animats, el cinema experimental a Europa i Canadà, les diferents tècniques de cinema d'animació dels països de l'Est, les sèries de dibuixos per a televisió, els crèdits i grafismes a cinema i televisió.

• Amb l'aparició de la informàtica gràfica actual han aparegut noves tècniques i mitjans per a l'animació: el 3D, la realitat virtual, el vídeo digital, gràfics animats sobre Internet... Flash és un d'aquests nous mitjans i, com la gran majoria, està recollint bona part de les experiències d'aquest gènere. Val a dir, però, que, amb les seves noves possibilitats (interactivitat, facilitat de manipulació), dia a dia n'està generant de noves. Els animadors joves d'avui estan treballant amb Flash. L'animació té doncs una història amb unes lleis, tècniques i recursos propis, i uns nous mitjans on poder experimentar-les i desenvolupar-les.

• El principi bàsic de l'animació el trobem en la creació o enregistrament d'imatges molt semblants, però amb petites variacions, que creen un moviment. Aquesta variació és la que determinarà els diferents efectes visuals que volem simular. L'animació es fa a partir d'un moviment que no existeix anteriorment i que només existeix com a efecte visual en el visionat posterior. Cal treballar amb l'espai i el temps per simular una acció determinada, per crear moviment. L'animació no és tant un art en moviment com l'art del moviment. Abans de fer una animació cal imaginar-se el moviment per tal de descompondre'l en accions i posicions.

• El moviment parteix de dues situacions: A i B, i un desplaçament amb un temps determinat. Per anar de A fins a B necessitarem un nombre determinat de passes intermèdies. Si volem que el moviment sigui uniforme en la mateixa unitat de temps els espais hauran de ser iguals. Si el que volem és fer la sensació d'acceleració o desacceleració, haurem d'ajuntar o separar els espais. La línia que marca la direcció del moviment,i sobre la qual marcarem els passos, s'anomena línia directriu.

• A més del desplaçament sobre el pla, les figures generen uns desplaçaments sobre si mateixes; és a dir, cal crear diferents posicions de la figura. Cal tenir clar quines són les posicions inicial i final que anomenarem posicions clau (en dibuixos animats se'ls anomena layouts, i en infografia keyframes). Aquestes posicions ens mostren les característiques del que serà el moviment. El nombre d'intervals que col·loquem entre les dues posicions principals depèn de la velocitat de moviment i la distància entre els intervals, i del ritme d'acceleració o desacceleració que vulguem donar en cada moment.

• Tot i que l'animació està basada en les lleis de la natura, també és possible d'ignorar o deformar aquestes lleis. Per simular moviments cal analitzar-los i descompondre'ls per endevinar el seu procés. Però també cal deformar-los per poder mostrar millor les seves característiques. En la natura, el patró que segueix el moviment són les lleis de Newton. En el món dels dibuixos animats, els personatges es deformen, boten, s'avancen als esdeveniments i, en general, no segueixen les lleis pròpies de la natura sinó que creen les seves pròpies lleis del moviment.

• A banda dels dibuixos animats, l'animació treballa amb un gran nombre d'elements: geomètrics, textuals, sonors o fotogràfics. Flash és també un potent generador de multimèdies. Per tant, l'estudi dels elements gràfics i la seva relació amb d'altres elements ens ajudaran a desenvolupar noves formes d'animació i presentacions.