Hi ha diferents tipus de dispositius que s'encarreguen d'organitzar el tràfic i gestionar els paquets. S'anomenen "gateways", "bridges" i "routers". En català, el Windows 95 fa servir el nom genèric de "passarel·les".

Quin és el procés que se segueix per consultar un document que es troba a Internet?

Per exemple, suposem que us han passat aquesta adreça:

¡Error!Marcador no definido.que correspon a la revista escolar interactiva "Un pam de net". El primer que feu és posar en marxa el programa navegador de web i escriure l'adreça. A partir d'aquí, el vostre ordinador es posa en contacte amb el servei DNS i li pregunta l'adreça IP de l'ordinador www.pangea.org. Quan ja la té, prepara un "paquet" amb un missatge que diu:

"sóc l'ordinador xxx.xxx.xxx.xxx (aquí hi aniria la nostra adreça IP) i desitjaria veure la pàgina anomenada _porta.html que m'han dit que tens guardada al directori /org/pam"

A continuació, el nostre ordinador escriu l'adreça IP del destinatari en el paquet, i hi posa també la seva com a remitent, per si hi hagués algun problema. Aquest paquet l'entrega a la passarel·la més propera i a partir d'aquí... a esperar!

Al cap d'una estona (poden ser uns quants mil·lisegons, o minuts...), el nostre ordinador començarà a rebre paquets amb el text i les imatges del document que hem sol·licitat.

Algunes vegades, quan els paquets són molt grans, el sistema els parteix en paquets més petits que caldrà recompondre. Fins i tot pot ser que no arribin les peces en l'ordre en que s'han enviat, però el sistema TCP és capaç (generalment) de recomposar el trencaclosques. Tot això es fa de manera automàtica, sense que l'usuari se n'adoni.

Per on passen els paquets que nosaltres deixem a la "bústia"? Doncs depèn de les condicions del trànsit i de la situació de qui l'envia i de qui el rep. El protocol TCP utilitza un sistema de decisió dinàmica de rutes, que poden alterar-se sobre la marxa si hi ha algun embús o cau algun enllaç. Això fa que sigui molt difícil endevinar per on acabaran circulant els nostres paquets.

Quina ruta segueixen els paquets?

Hi ha un programa del Windows 95 que ens explica la ruta que segueixen els paquets per dins de la xarxa Internet. S'anomena TRACERT.

· Obriu una finestra de l'MS-DOS i escriviu:

TRACERT www.microsoft.com

Es tracta d'un ordinador situat a Seattle, a l'estat de Washington, a la costa del Pacífic dels Estats Units. Amb una mica de paciència anireu veient les passarel·les per on passa el vostre paquet, i els temps que triguen en arribar els "pings" i "pongs" que s'envien.

Alguns ordinadors tenen noms que expliquen on es troben. En altres, només hi ha una adreça IP. Pel que fa als noms, en alguns casos les inicials acostumen a indicar on són (BE: Bèlgica, NL: Holanda, CH: Suïssa... ).

També pot ser que algun node trigui molt a identificar-se, i el programa ens dirà "timeout" (temps esgotat).

_____________________________________________________________

9 De fet, això funciona així quan la comunicació es fa entre centraletes "analògiques", de les antigues. Actualment la majoria de centraletes telefòniques són digitals, i aquest circuit tancat no existeix.

10 TCP: Transport Control Protocol (Protocol per al Control del Transport).

Si voleu investigar qui hi ha darrere d'algunes de les adreces IP on no s'indica el nom, feu-li un "PING -a".

· Ara proveu de seguir la ruta que ens porta a aquests ordinadors:

brick.arch.vuw.ac.nz (Nova Zelanda)

auc-acs.eun.eg (Egipte)

www.msu.ru (Moscou)

www.andorra.ad (Andorra)

www.uncu.edu.ar (Argentina)

Només un comentari per acabar aquest apartat: no cal confondre les metàfores que hem fet servir sobre "correu", "oficines de correus" i "missatges" amb el servei de correu electrònic (e-mail), del qual parlarem més endavant.

Tampoc no ens hem referit a la identificació dels usuaris que hi ha asseguts darrere les pantalles dels ordinadors. Fins ara hem parlat només de la manera com s'identifiquen els ordinadors (IP) i de com transporten la informació (TCP). Sovint es fa referència a aquests dos protocols amb les sigles TCP/IP.

Arquitectura client-servidor

En la majoria dels serveis d'Internet es fa servir un esquema de comunicacions anomenat "client-servidor".

Els ordinadors que contenen la informació s'anomenen "servidors", i els que la demanen són els "clients". Els programes utilitzats pels clients i fels servidors són també diferents, per exemple, un servidor de correu s'encarrega de rebre els missatges de diversos usuaris i els va desant, classificant i ordenant. El programa client (el que executem en el nostre ordinador personal) demanarà al servidor que li proporcioni el correu corresponent a un determinat usuari, o que trameti els nous missatges que haguem escrit.

Alguns servidors proporcionen la seva informació a qualsevol client que la sol·liciti, i d'altres són d'accés restringit: només els clients que s'autentifiquin degudament (normalment mitjançant un nom d'usuari i una clau secreta d'accés) poden accedir als seus serveis. Per exemple, quan accedim a Internet mitjançant un mòdem, el primer que hem de fer és identificar-nos correctament davant del servidor que atén la nostra trucada.

Els servidors acostumen a ser màquines molt potents, amb una gran quantitat d'espai de disc i memòria, i es troben permanentment en marxa. Normalment funcionen en sistemes operatius especialment dissenyats per a aquestes tasques, com ara UNIX o Windows-NT, i requereixen d'un manteniment especialitzat. En canvi, qualsevol ordinador PC domèstic mínimament equipat pot actuar com a client, i els seus programes acostumen a ser més amigables i senzills d'utilitzar.

Hi ha determinats usos d'Internet, però, que no adopten aquest tipus de funcionament. Per exemple, els programes de telefonia digital i videoconferència permeten que dos ordinadors qualssevol de la xarxa intercanviïn paquets de dades sense haver de dependre de cap servidor. En alguns d'aquests casos actua inicialment un servidor, que s'encarrega de "presentar" els dos interlocutors: els diu quina és l'adreça IP de cadascú i després se'n desentén.

Conceptes bàsics

Certament, en aquest apartat han aparegut força acrònims i conceptes que poden semblar confusos. Per això pensem que pot ser convenient repassar els conceptes bàsics:

Hi ha dues maneres diferents maneres d'aconseguir això: formant part d'una xarxa local que estigui permanentment connectada a Internet, o bé amb una connexió remota mitjançant un mòdem i una línia telefònica.

Connexió directa per xarxa

Si el PC forma part d'una xarxa local capaç de suportar el protocol TCP/IP, i si en aquesta xarxa local hi ha algun ordinador que actuï com a passarel·la, la connexió a Internet és gairebé directa. Només caldrà assignar una adreça IP diferent a cada ordinador i la passarel·la s'encarregarà de conduir els paquets. En aquest esquema, els ordinadors de la xarxa local es troben directament connectats a Internet des del moment en què es posen en marxa, i poden ser utilitzats per diferents usuaris.

Per oferir un bon servei, la connexió de la passarel·la cap a l'exterior ha de fer-se mitjançant algun sistema que ofereixi una capacitat de transmissió de dades superior a la de les línies telefòniques convencionals. Aquesta capacitat s'anomena "ample de banda", i es mesura en el nombre de bits per segon 11 que poden arribar a transmetre's per la línia. Podríem comparar l'ample de banda amb el nombre de carrils d'una autopista, o amb el diàmetre d'una canonada.

Aquest és el tipus de connexió que s'acostuma a utilitzar en empreses, institucions, "cafès Internet", aules universitàries i alguns altres centres d'ensenyament. La connexió de la passarel·la pot realitzar-se mitjançant línies"punt a punt", o a través d'una línia especial anomenada XDSI 12 . Aquesta línia pot contractar-se amb Telefònica, i també és previsible que a curt termini els operadors de televisió per cable ofereixin serveis similars. Les línies XDSI permeten connectar alhora dos telèfons digitals, o un telèfon i un ordinador, amb un ample de banda de fins a 128 Kbps. El cost de les trucades és el mateix del de les línies convencionals, però l'alta i la quota mensual de connexió resulten una mica més cares. En aquest tipus de línies s'han d'utilitzar uns telèfons i mòdems especials.

Connexió per mòdem i línia telefònica

Aquest és el tipus de connexió més freqüent, així que el tractarem amb més detall.

Com ja sabreu, la informació que maneguen els ordinadors és sempre de tipus digital, i podria expressar-se mitjançant un seguit d'uns i zeros. Les línies telefòniques, en canvi, operen mitjançant oscil·lacions de la tensió elèctrica entre dos fils, que es corresponen amb les vibracions de l'aire provocades per les ones de so. Aquest tipus d'informació s'anomena analògica.

La diferència entre la transmissió d'informació analògica i la digital és que la primera es basa en els canvis d'una variable al llarg del temps, que pot prendre qualsevol valor, i en la segona només es permeten dos tipus de senyals: 0 o 1, cert o fals, sí o no.

El mòdem és l'aparell que s'encarrega de convertir el flux de dades digitals que entra o surt del nostre ordinador en una ona analògica capaç de ser transmesa per una línia telefònica convencional. El seu nom ve de la contracció de les expressions "modulació" (conversió de dades a so) i "demodulació" (conversió de so a dades), que són les dues funcions que realitza.

Evidentment, en una comunicació d'aquests tipus sempre hi ha d'haver dos mòdems, un a cada costat de la línia telefònica. Els mòdems s'utilitzen també en els aparells de fax, en els terminals de cobrament per targeta de les botigues i en els telèfons mòbils del tipus GSM.

Actualment es poden trobar diferents tipus de mòdems al mercat, que es distingeixen per l'ample de banda que són capaços d'aconseguir: 14,4 Kbps, 28,8 Kbps o 33,6 Kbps. Evidentment, els darrers són els més recomanables per accedir a Internet, tot i que el seu preu sigui superior. Hi ha també altres models, que prometen assolir velocitats més grans, però són estàndards encara poc consolidats i el més probable és que el mòdem a qui truquem no pugui passar de 33.6 Kbps.

___________________________________________________________

12 XDSI: Xarxa Digital de Serveis Integrats

RDSI: Red Digital de Servicios Integrados

Las señales que maneja el ordenador son señales digitales ( dos únicos valores, 0 y 1, ó impulsos eléctricos de distinto voltaje ). La línea telefónica, sin embargo, maneja señales analógicas preparadas para enviar y recibir la voz humana, con una señal que oscila entre los 300 Hz y los 3400 Hz.

El módem convierte la información digital en señales analógicas para que puedan ser transmitidas por la línea telefónica básica. Una vez transmitida la información analógica, esta es reconvertida de nuevo en información digital. Este proceso se denomina modulación/Demodulación, de ahí el nombre que le damos al dispositivo capaz de efectuar estas reconversiones. ( Fig. 2.1 )

La velocidad máxima de los módems depende de la calidad de la línea telefónica que utilicen. Si en la línea no hubiese ruido, se podrían alcanzar mayores velocidades de

transmisión.

Shannon, uno de los padres de la Teoría de la Información, nos proporciona una estimación matemática de la capacidad máxima de transporte de información en un canal sometido a ruido y con un determinado ancho de banda (gama de frecuencias que se pueden transmitir). Según el teorema de Shannon, e introduciendo los valores típicos de ruido y ancho de banda de las líneas telefónicas resulta que las máximas velocidades teóricas alcanzables durante una transmisión telefónica oscilan entre los 20.000 y los 30.000 bits por segundo.

La fórmula a la que se refiere el párrafo anterior es la siguiente:

C = W log (1 + S/N)

Donde:

C = capacidad máxima del canal en bps (bit por segundo).

W = ancho de banda del canal.

S/N = es la relación señal ruido que se define como el cociente entre la potencia de la señal y la potencia del ruido.

Este límite matemático establecido por Shannon no es superable, pero recientemente se han hecho estudios de los ruidos en las líneas, y se ha averiguado que parte de ellos no son aleatorios, como se suponía. Con el adecuado proceso, el propio módem podría suprimirlos. Se obtendría entonces en la línea una mejor relación señal/ruido, que antes se presuponía inamovible. Con esta técnica, aunque se mantiene la teoría de Shannon, se pueden superar, en la práctica, la barrera de los 30.000 bits/s.

La comprensión de datos es otro recurso para incrementar la velocidad. Mediante este método, es posible transmitir la misma información codificada en menos bits. Se trata por tanto, de un proceso distinto al de comprimir archivos mediante un programa antes de su transmisión. El procedimiento de compresión llevado a cabo por el módem alcanza distintos grados de eficacia, según el tipo de datos que se transmitan, pero, como mínimo, estos datos se "reducen" a la mitad, y, en el mejor de los casos se comprimen hasta la cuarta parte de los ocupaba el fichero original. Todo ello, claro, garantizando la transmisión de todos los datos iniciales.

El espectro de frecuencias que se puede transmitir por una línea telefónica oscila entre los 300 y 3.400 Hertzios‚. Por tanto, solo las frecuencias moduladas dentro de este rango pueden ser transmitidas por la línea.

Protocolos

Para poder mantener un intercambio de información entre dos puntos distantes mediante el módem, es necesario contar con un protocolo que defina como debe realizarse la transferencia y la detección y corrección de errores.

Normalmente los ficheros se transmiten en pequeños bloques o paquetes de datos. Al principio y al final de cada uno de estos bloques se transmiten caracteres de control, que indican al sistema receptor cuándo comienza la transmisión y dónde empieza y termina cada uno de los paquetes. Si alguno de los bloques es recibido de forma incorrecta, el receptor utilizará caracteres de control para pedir al ordenadorremoto el nuevo envío de ese bloque.

Els serveis d'Internet

Ja hem explicat que dins d'Internet hi ha ordinadors dedicats a tasques diverses.

En aquest apartat veurem alguns dels serveis més utilitzats d'Internet:

Permet intercanviar missatges amb qualsevol altre usuari de la xarxa.

Els missatges acostumen a ser textuals, però també poden incorporar gràfics, sons, programes, documents...( Atach file à ....)

El seu funcionament és molt simple:

A Internet no hi ha un servei centralitzat de "pàgines blanques" per a la localització d'usuaris. Alguns servidors informen de les adreces de correu electrònic dels seus membres, i d'altres no ho fan.

El PIE disposa d'un "buscador" d'usuaris, al qual s'accedeix des de la seva pàgina principal de la web.

Hi ha algunes empreses que han posat en marxa bases de dades d'adreces de correu electrònic. Els usuaris han de registrar-s'hi voluntàriament si volen que algú altre els pugui localitzar. Trobareu alguns d'aquests serveis a les pàgines web:

¡Error!Marcador no definido.

La web

Les sigles WWW (WorldWide Web: "La teranyina mundial"), W3 o WEB corresponen al servei més popular i utilitzat d'Internet.

Consisteix en la publicació de documents que poden estar formats per text, gràfics, sons, animacions i altres recursos multimèdia. Aquests documents són de tipus hipertextual i hipergràfic: això vol dir que hi ha determinades paraules o imatges que són enllaços cap a altres documents de la xarxa. N'hi ha prou amb un clic de ratolí damunt aquestes paraules o imatges per "saltar" a una pàgina diferent.

El format en què es presenten aquests documents s'anomena HTML _{23 ,} i ha sofert diverses revisions i evolucions. La versió "oficial" més recent és la 2.0, tot i que ja es comencen a fer servir característiques que formaran part de la 3.0. Ens trobem, doncs, davant d'un estàndard que està en procés de creixement accelerat, i això obliga a actualitzar constantment els programes clients que fem servir per visualitzar aquests documents.

Les URL

Per localitzar un document en la xarxa cal conèixer el nom o l'adreça IP de l'ordinador on es troba, el protocol o instruccions que cal utilitzar per accedir-hi, el directori o "carpeta" on l'han desat i el nom del document.

Les expressions que s'utilitzen per a indicar tot això s'anomenen URL ₂₄ , i tenen un format com el que us mostrem en aquest exemple:

¡Error!Marcador no definido.

Això ens indica que és un document que cal recuperar mitjançant el protocol HTTP ₂₅ , que es troba a l'ordinador "www.xtec.es", al directori "/recursos/clic", i que s'anomena "index.htm"

Els programes clients de web també es poden fer servir per accedir a altres tipus de serveis, com els anomenats FTP o Gopher.

Un dels èxits de la web ha estat unificar en una única interfície d'usuari l'accés a diferents serveis que abans requerien programes diferents i complicats d'utilitzar.

Unes consideracions importants sobre les URL:

· Sempre cal escriure-les respectant les majúscules i minúscules que tinguin. Si canvieu una minúscula per una majúscula no us funcionarà. També és important no confondre els guions "-" amb el subratllat "_".

· Algunes URL utilitzen la titlla "~", que no es troba present als teclats espanyols. Per escriure aquest caràcter heu d'activar l'indicador de BLOQNUM i, mentre manteniu premuda la tecla ALT, escriure el número 126 en el teclat numèric. Quan deixeu anar la tecla ALT us apareixerà la "~".

· Podeu simplificar les expressions del tipus "http://www.xtec.es" per "www.xtec.es". Els navegadors afegeixen el prefix "http://" per defecte quan no s'indica un altre protocol.

23 HTML: HyperText Markup Language: Llenguatge hipertextual per a avisos.

24 URL: Uniform Resource Locator: Localitzador estàndard de recursos.

25 HTTP: HyperText Transfer Protocol: Protocol per a la transferència de documents hipertextuals.