Encara que el tòpic assenyali les "pateres" com a mitjà d'arribada de la immigració il·legal, el cert és que la majoria dels immigrants que arriben a l'Estat de manera irregular ho fan en altres mitjans de transport. Lògicament, els llatinoamericans arriben tots amb avió. De la mateixa manera ho fan alguns magrebins; d'altres, però, ho fan en ferris que els porten a Andalusia. En el cas dels nouvinguts provinents de l'Europa de l'Est, és habitual que arribin per carretera en autocars. En alguns casos, aquestes arribades es dissimulen darrere de visats de turistes o períodes d'estudis. Quan acaben aquests períodes, els immigrants continuen a Europa en situació irregular.

La ruta de les pateres:

A més de ser la més "mediàtica", l'arribada per via marítima és la que ha experimentat més canvis en els últims anys. A mesura que el govern central ha anat tancant les vies d'accés als subsaharians que intentaven arribar a l'Estat, els immigrants han anat obrint noves rutes, cada vegada més perilloses. Si la ruta majoritària fa tres anys arrencava del nord del Marroc i suposava un viatge de 14 quilòmetres a través de l'estret de Gibraltar, l'última surt del nord del Senegal i té com a objectiu el sud de Tenerife, la qual cosa implica una travessia per l'oceà de més de 1.200 quilòmetres.

L'any 2003, el d'un pitjor balanç en immigració de tota l'etapa de José María Aznar, prop de 20.000 immigrants van arribar a les costes espanyoles. Les relacions diplomàtiques entre Espanya i el Marroc eren pèssimes i el govern de Rabat pràcticament no exercia cap control sobre les embarcacions que salpaven de la seva costa i del Sàhara Occidental cap a la Península.

La victòria del PSOE el març del 2004 va comportar un canvi de política envers el Marroc i, com a conseqüència, una major vigilància per part de Rabat i un descens dels immigrants arribats a les platges espanyoles. El control de les costes marroquines i saharauis va portar un nou descens de l'arribada d'immigrants el 2005, però també un efecte imprevist.

Saltar la tanca: 

Els immigrants subsaharians es trobaven atrapats al nord del Marroc i van optar per saltar les tanques frontereres de Ceuta i Melilla, en una crisi que es va saldar amb catorze morts i milers de deportats. La nova alternativa va ser marxar cap a les Canàries en "pateres" i "cayucos" des de Nouadhibou, a Mauritània. Fins a l'1 de maig, un total de 45 "cayucos" que transportaven uns 4.500 immigrants van arribar a Tenerife després d'un trajecte de 600 quilòmetres.

Les negociacions del govern espanyol amb Mauritània perquè millorés el control dels seus ports van fer que l'allau disminuís durant unes setmanes. A partir del mes de maig, s'obria una nova via 600 quilòmetres més al sud, a la ciutat senegalesa de Saint Louis, molt més llarga (1.200 quilòmetres fins a les Canàries) i perillosa. És aquesta via la que han seguit els milers de subsaharians arribats aquest estiu a les illes Canàries.