-DISTÀNCIA ENTRE DIFERENTS PUNTS
-PENSAMENT GEOGRÀFIC: EL DETERMINISME
-MAPA
-TIPUS ROCA SEGONS EVOLUCIÓ GEOLÒGICA
-ESTRUCTURA GEOLÒGICA DE MENORCA
-MAPA DE MENORCA
-PIRINEUS-CORDILLERES BÈTIQUES
DEPRESSIÓ DE L'EBRE- GUADALQUIVIR
-RELLEU: CLIMA, HIDROLOGIA, COMUNICACIONS
1.Calcular la distància en quilòmetres que uneixen els següents punts:
|
|
CAP DE GATA
|
VIGO |
SEVILLA |
CIUTADELLA |
ARRECIFE |
|
GUADALAJARA |
468 Km |
475 Km |
435 Km |
636 Km |
1780 Km |
|
CAP DE GATA |
|
830 Km |
345 Km |
1185 Km |
1400 Km |
|
VIGO |
830 Km |
616 Km |
1085 Km |
1580 Km |
|
|
SEVILLA |
345 Km |
616 Km |
|
900 Km |
1200 Km |
2.- Cerca les coordenades geogràfiques dels punts de la pregunta 1.
-Guadalajara: Latitud 40138'38'' Nord
Longitud 3111'27'' Oest
-Cap de Gata: Latitud 36144'44'' Nord
Longitud 219'47'' Oest
-Vigo: Latitud 42113'3'' Nort
Longitud 8144'43'' Oest
-Sevilla Latitud 37123'23'' Nort
Longitud 612'33'' Oest
-Ciutadella Latitud 39151'54'' Nort
Longitud 3157'57'' Est
-Arrecife Latitud 28157'34'' Nort
Longitud 13130'56'' Oest.
3.- Amb l'ajuda d'una enciclopèdia o d'un diccionari geogràfic, defineix els termes següents:
- PAROXISME: Fase de màxima activitat d'un plegament, caracteritzada per l'activitat orogènia, sísmica i volcànica.
- CARST: Conjunt de formes de relleu (cavernes, simes, cursos d'aigües subterrànies) que es desenvolupen en les regions predominantment calisses, a partir de l(erosió provocada per la disolució del carbonat càlcic de les roques. Per extenció, podem qualificar de càrstic tot relleu caracteritzat per processos de dissolució de les roques calcàries i també giposes (de guix) o salines. El tret característic de les àrees de relleu càrstic és la circulació suterrània de les aigües.
- PENÍNSULA: Accident geogràfic format per una porció de terra rodetjada d'aigua per totes bandes menys per una anomenada istme, el qual la uneix a un continent o a una altra porció de terra major que ella. Penínsules característiques són la Ibèrica, unida per l'istme pirinaic al continent euroasiàtic, i la península de Cornualles, unida a la illa de Gran Bretanya. En general, el caràcter peninsular dóna lloc a un cert aïllament de les poblacions, que sol repercutir en una personalitat ètnica i cultural acusada.
- TERRATRÈMOL: Conjunt de sacsejades de la superfície de la Terra perceptibles en una zona en grau variable i que responen a la pertorbació que provoca l'arribada de les ones elàstiques en propagar-se des de l'indret on s'ha produït un moviment brusc i ràpid entre blocs rocallosos. La determinació de la intensitat dels terratrèmols pot ésser feta per mitjà de dos procediments: a partir de la descripció qualitativa dels efectes i danys produïts pel terratrèmol establint una escala, anomenada de Mercalli, que consta de 12 graus, o bé fent una escala prenent com a base el logaritme de l'amplitud de les ones sísmiques, que és coneguda com a escala de Richter.
- VALL: Depressió longitudinal entre dues regions més elevades o dues zones muntanyoses, és a dir, una depressió allargada i estreta de la superficie terrestre, de pendent més o menys regular i per el seu fons discorreix un corrent d'aigua. Les valls i els cursos establerts en elles solen acbar al mar o a llacs. Es fa distinció entre dos classes de valls, segons hagin estat formats per un curs d'aigua o per un glaciar.
- ALBUFERA: Són llacunes costaneres d'aigua salada que es formen quan una barra de sorra tanca una badia i l'aïlla del mar gairebé del tot. Normalment són zones d'escassa profunditat on les aigües es mantenen en relativa calma. Per això, després de la seva formació es desenvolupa en els seus marges una vegetació de tipus palustre, que és aprofitada per a la nidificació per diverses espècies d'aus aquàtiques. Les albuferes es converteixen així, en molts casos, en llocs de pas per a les aus en les seves migracions estacionals, la qual cosa els dóna un extraordinari valor ecològic. Si tenim en compte, a més, que tenen un notable potencial econòmic ( són àrees d'agricultura rica) i paisatgístic, la seva importància geogràfica és enorme.
- MARESME: Àrees de terres baixes, mal drenades i subjectes a un procés de culminació que es troba a la vora de la costa, generalment en torn a la desenbocadura d'un riu. Per la seva situació, es veu inundada parcialment per l'aigua salobre de les marees, que quan s'extén per un estuari conflueix amb l'aigua dolça dels cursos fluvials. Aquests, així com les marees, depositen sediments, fonamentalment de llim, argila i arena, que es mesclen amb la torba.
- GELERA: Acomulació de gel d'extenció variable, amb un lent moviment, que es troba a les muntanyes elevades o a les regions polars. A les regions fredes, situades en una altitud o en una latitud elevada, les precipitacions de neu poden acumular-se, amontonar-se i endurir-se poc a poc.
En l'actualitat les geleres funcionals ocupen aproximadament el 10% de la superfície terrestre continental, limitant-se a altes altituds i àrees muntanyoses localitzades per damunt del límit de les neus perpètues, on l'acumulació de neu iguala o es superior als valors d'ablació de la mateixa.
Una gelera es forma quan la neu al adquirir una consistència dura i granulosa, passa a ser nevosa, i després, baix la pressió de la seva pròpia massa, passa a formar-se en gel. Segons la alimentació que reben, les geleres poden ser més o menys llargs. Imperceptibles a simple vista, la seva velocitat varia segons el clima, la pendent, l'estació, i també segons el lloc on està situada aquesta.
- DUNA: Pujol d'arena amontonada per el vent. Només es poden formar a les regions en que la vegetació és escassa i molt disseminada, ja que les plantes retenen l'arena i s'oposen a l'avaç del vent. Es troben principalment a les regions dessèrtiques i subdessèrtiques (dunes continentals) i a les regions litorals ( dunes litorals o marítimes).
Les dunes litorals presenten un litoral d'inclinació suau de la banda del mar i abrupte per l'altra banda. Poden arribar a tenir 100 m d'altura i despleçar-se de 15 a 20 m l'any.
Les dunes continentals poden arribar als 500 m d'altura i es desplacen amb molta rapidesa (tempestes d'arena).
4.- Relaciona aquest text amb els corrents de pensament geogràfic.
Argumenta la resposta.
"La visió unilateral des de la Natura ha portat a una valoració perdominat o excloent d'aquesta com a condicionant de l'actuació humana. Fets o fenòmens naturals (forma i volum del relleu, elements climàtics, circulació de l'aigua) condicionen de forma íntima les accions i decisions de l'home. El filòsof francès Victor Cousin afirmà: "donau-me el mapa d'un país, la seva configuració, el seu clima, les seves aigües, els seus vents i tota la seva geografia física; donau-me els seus productes naturals, la seva flora i fauna i jo m'encarregaré de dir-vos, abans d'haver-hi estat, com seran els habitants d'aquest país i quin serà el paper que desenvoluparà en la història. I això no serà accidentalment, sinó necessària"
Aquest text fa referència a l'escola Alemanya. La base teòrica de l'escola té dues teories, una és el Darwinisme (evolució ,espècies s'han hagut d'adaptar al medi i només han sobreviscut els qui s'han adeptat) i l'altre el Possitivisme (corrent de pensament que tracta d'establir un encadenament de fets que conduesqui a l'establiment de lleis).
Arriben a una teoria anomenada DETERMINISME geogràfic. Aquesta diu que hi ha influència del medi físic damunt les activitats humanes i una relació de causa-efecte entre el medi o factors físics i els factors humans. És a dir, el medi físic determina la manera de viure dels homes.
Com es pot veure en el text: "Fets o fenomens naturals condicionen de forma íntima les accions i decisions de l'home", aquest està d'acord amb la teoria del Determinisme geogràfic. El filòsof francès Víctor Copsin al afirmar "donau-me el mapa d'un país, la seva configuració, el seu clima,......I jo m'encarregaré de dir-vos, abans d'haver-hi estat, com seran els seus habitants....." vol posar en emfasí que sabent les condicions naturals a que estan exposats els habitants d'un lloc és pot saber com són. Els fenòmens naturals influeixen de forma molt directa amb la forma da guanyar-se la vida. Determinatnt així les formes de vida, el seu càracter,.... Per tant l'home vui condicionat per la natura.
7.- Observa el mapa de la pàgina 22 del llibre i relaciona els diversos tipus de roca amb l'evolució geològica.
Com podem veure en aquest mapa a la Península Ibèrica hi predominen, bàsicament, tres tipus de roca; que es troben dividides en: l'àrea silícia, l'àrea calcària i l'àrea argilosa. Aquests materials venen determinats per l'evolució que ha patit durant els anys la Península Ibèrica.
El relleu de la Península és el resultat d'una història geològica de millons d'anys en les que s'han alternat fases orogèniques amb altres de calma, en les que ha predominat l'erosió i la sedimentació.
L'evolució geològica de la Península és pot dividir, bàsicament, en cinc etapes.
- La primera etapa, anomenada Era Arcaica o Precambià (4000-600 millons d'anys), va ser en aquesta on emergí del mar una banda arquetjada de NO-SE, formada per pissarres i neis, que comprenia casi tota l'actual Galicia.
També sorgiren elevacions en alguns punts aïllats del Sistema central i dels Montes de Toledo. Però aquest massís precàmbic fou arrasat posteriorment per l'erosió i cobert casi en la seva totalitat per els mars paleozoics.
- A la segona etapa, anomenada Era Primaria o Paleozoic (600-225 millons d'anys) va tenir lloc l'orogènia herciniana. Dels mars que cubrien la major part de la Península van sorgir les cordilleres hercianes, formades per materials com el granit, pissarra i quarsita. A l'oest s'elevà el Massís hespèric, arrassat per l'erosió durant la mateixa Era Primaria i convertit en messeta inclinada cap al Mediterràni. Al NE aparegueren els massisos d'Arquitania, catalano-balear i l'Ebre. Per últim, al SE sorgiren el Massis Bètic-Rifeny.
Podem veure clarament que a conseqüència d'aquestes dues fases surgí l'àrea silicia, i que per tant es troba integrad a l'oest peninsular (Galicia, provincia de Lleó i Extremadura), presetant ramificacions cap al sistema central, Montes de Toledo i Sierra Morena. També es localitza a la zona axial del Pirineus i a alguns sectors del Sistema Ibèric, de la Cordillera Costero-Catalana i del Sistema Penibètic. En aquesta àrea la roca predominant és el granit.
- Com tercera etapa tenim l'Era Secundaria o Mesozoic (225-68 millons d'anys) Aquest fou un període de calma en que van predominar l'erosió i la sedimentació. Amb ell continuà l'arrasament de les cordilleres hercianes i la inclinació de la Messeta cap al Mediterrani, també la mar penetrar profundament i diposità materials plàstics poc potents sedimentaris.
- Durant el transcurs de la quarta etapa, anomenada Era Terciaria (68-1,7 millons d'anys), es produí l'orogènia alpina. Com a resultat d'aquestes sorgiren els Pirineus i les Cordilleres bètiques. També es formaren depressions, que van ser reomplertes per sediments. I que avui són relleus principalment horitzontals: la depressió de l'Ebre i la depressió el Guadalquivir.
Per altra banda repercutí a la Messeta, ja que, passà a inclinar-se cap a l'Atlàntic. I també es formaren les voreres muntanyoses de la Messeta, originant així al nord la part oriental de la Cordillera Cantàbrica i el Sistema Ibèric i també al sud Serra Morena. també, el sòcol de la Messeta, format per materials paleozoics rígits, experimentà fractures i falles. A conseqüència van sorgir aixecaments que van donar lloc al Massís Gallec i al de Serres interiors de la Messeta ( Sistema Central i Montes de Toledo), i També van sorgir enfonsades que van donar lloc a les depressions interiors o conques sedimentaries de la Messeta. Les falles també donaren lloc a activitat volcànica en el Camp de Calatrava, a Olot-Ampurdà i al cap de Gata.
A conseqüència d'aquestes dues etapes, surgí l'àrea calcària. Aquesta està formada per sediments de l'Era Secundaria plegats durant la Terciaria. Els terrenys calissos formen una "Z" invertida que s'extén per els Pirineus, els Montes de Vascos, el sector oriental de la Cordillera Cantàbrica, el sistema Ibèric, part de la Cordillera Costero-catalana i la Cordillera Subbètica.
-Per acabar tenim la quinta etapa, l'Era quaternària (1,7 millons d'anys fins l'actualitat). Els fenòmens més destacats foren el glaciarisme i la formació de terrasses fluvials.
El glaciarisme afectà les cordilleres més altes (Pirineus, Cordillera Cantàbrica, Sistema Central, Sistema Ibèric i Sierra Nevada). I les terrasses fluvials de la península van afectà al Duero, el Tajo, el Guadiana i a l'Ebre.
L'àrea argilosa està constituida per materials sedimentaris poc resistents (argiles, margues i guix) depositats a finals del terciari i en el Quaternari. Comprén bona part de les depressions de la submessetes nort i sud, les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir i les planuries al$luvials costeres mediterànies.
Així, a partir de l'evolució geològica de la Península Ibèrica, podem veure que aquesta determina les tres diferentes àrees de roca que hi trobam.
8.- Cerca informació sobre l'estructura geològica de Menorca. Dibuixa un mapa de l'illa assenyalant les dues principals zones geològiques.
Menorca és una illa, però una illa que no s'ha format a partir de volcans submarins, ni per construcció d'organismes, sinó per desmembració d'un continent: és així, la resta d'unes terres més extenses, enfonsades dins la mar o desplaçades avui cap altres indrets. És per això que en principi la història de menorca hem de reconstruir-la a partir del poc que tenim a l'illa, des de la Mola a Bajolí i des de es Cap de ses Penyes a Cavalleria.
Per saber quin tipus de roca tenim a Menorca, el millor que em de fer és fixar-nos amb els instruments, construccions, i materials que utilitzen pedres o els seus derivats. Així a Menorca podem trobar roques com poden ser: els estrats (roques estratificades o sedimentaries), roques arenises o conglomerats, la pedra esmoladora, marès menorquí, roques calcàries, la pedra del Toro, argila com la pissarra, Sa pedra foguera, pedra pomez,..
Podem concretar, que salvat poques roques i contades exepcions, les pedres que tenim a Menorca són totes roques sedimentàries; unes són del grup de les anomenades roques terrígenes (o detrítiques) formades per fragments, més o menys grans, d'altres roques preexistents units per un ciment que els hi dóna consistència. Unes altres roques que s'han originat per la precipitació química de sals, entre les que destaca el carbonat càlcic o per acumulació de restos orgànics.
Si ens fixam un poc atentament en com es troben associades aquestes roques ens donarem compte tot d'una de que existeixen dues regions molt marcades, així si dividim l'illa en una línea casi recte en direcció Sud-est Nord-oest i que arrancant de Maó i pasant per Alaior i Ferreries acabi als alrededors d'Algayarens, observarem que les dues regions així separades són, des de el punt de vista geològic, completament diferents. Una al Nort de l'illa on afloren casi totes les roques citades, formant un vertader mosaic. I una altra al sud on solament aflora el marès (calcària). Però si posam atenció a la disposició de les roques d'aquestes zones també ens donarem compte de que, mentre el marès està casi sempre horitzontal o dèbilment inclinat, les roques de la zona Nort estan replegades, fortament inclinades o bruscament tallades per dislocacions anomenades falles. Malgrat el caos que en principi pareix regnar al Nort, és possible separar unes àrees més o menys extenses on només afloren un o varis tipos de roques que posseeixen alguna cosa en comú.
Aquesta diversitat de materials o la seva disposició estructural és la que condiciona el diferent paissatge que pot observar-se a l'illa. Aquestes diferències són molt visibles des de un avió, ja que les planures, solcades per barrancs de parets abrubtes, del Sud, contrasten fortament amb les nombrosos pujols, de poca altura, que constitueixen la regió Nort de l'illa.
Així, si ens fixam en la llosella veim que aflora en tres llocs importants que es situen a la zona Est, a la zona central i zona occidental. Per altra banda sa pedra esmoladora, les argiles roges i sa pedra del Toro afloren bordetjant la llosella a l'Est, zona central i zona occidental. I per acabar les calcàries i les calcàries dolomítiques formen les plataformes d'alaior, de S'Almudaina, i es Cap de sa Talaia de Fornells.
I observant quins tipus d'organismes trobam dins cada tipus de roca podrem determinar a quina època es van formar aquestes. Així podem dir que els materials pissarrosos els a podem atribuir a l'Era Primària, més concretament als períodes Devònic i Carbonífer. Les argiles roges i sa pedra esmoladora pertanyen al Triàsic inferior. Els fòssils que trobam a la pedra de marès, que aflora a la gran majoria de la zona sud de Menorca pertany al Terciari (miocè), i que la major part del marès de la part nort al Quaternari.
Veim doncs, que des de el punt de vista geològic la illa de Menorca està dividida en dues regions totalment diferents, que es denominen regió de Tramuntana i regió de Mitjorn. La primera està formada per terrenys paleozoics, triàsics, juràsics i cretasis amb dèbils i poc extenses taques de materials quaternaris. En aquesta regió es, orogràficament, la més accidentada. Les elevacions de major importancia corresponen al Toro (350 m), S'Enclusa (275 m ) santa Agueda (264 m). La regió de Mitjorn està formada, menys petits afloraments, per sediments del terciari, en posició horitzontal o lleugerament inclinats que es presenten com una plataforma més o menys plana solcada per profunds barrancs.
9.- Indica les semblances i diferències entre la depressió de l'Ebre i la Guadalquivir i entre els Pirineus i les Cordilleres Bètiques.
PIRINEUS:
Sistema muntanyós del SO d'Europa, que constitueix la divisòria natural entre la península Ibèrica i la resta del continent europeu; 55.000 Km de superfície i 3404m d'altura màxima Mont Aneto. Els Pirineus, orientats d'O a E entre el mar Cantàbric i el Mediterràni, s'extén sobre uns 435 Km de longitud i 161 Km d'ample, trassant la frontera entre Espanya i França, i comprén la totalitat del Principat d'Andorra. Aquesta serralada resta enquadrada per dues depressions: la de l'Ebre al sud i la d'Aquitània al nord. Poden distingir-se tres àrees geomorfològiques: al centre, la zona axial; al nort, el prepirineo francès; i al sud, el Prepirineo espanyol. L'eix axial, integrat per materials sedimentaris paleozoics i intrusos, comprén els cims més alts de la cordillera, a més de 3.000m d'altura. A conseqüència del glaciarisme quaternari, els glaciars pirinaics van excavar profunds valls en forma de U i circs glaciars que alberguen en el seu interior més de 2.200 petits llags. El Prepirineu francès és de menor altitud que l'espanyol. La red fluvial pirinàica ha originat fons valls longitudinals, que s'han convertit en eixos de comunicació. Les temperatures varien força amb l'altitud. L'activitat econòmica tradicional ha girat en torn a les activitats agropequaries, sense oblidar tampoc la importància de la seva producció hidroelèctica i la seva explotació forestal. Però, sens dubte el recurs econòmic més explotat en l'actualitat és el turisme.
SERRALADES BÈTIQUES:
Serralades del sud de la Península Ibèrica, que constitueixen el segment més occidental del sistema de plagament aplí indoeuropeu. Hom hi pot distingir tres unitats principals: l'àrea pre-bètica, rodetja la costa, que va des de prop Martos fins al cap de la Nau i és formada per sediments postpaleozoics; l'àrea subbètica, a l'interior, formada gairebé exclusivament per sediments marins secundàris; i l'àrea bètica, formada sobretot per terrenys d'edat paleozoica. Els relleus principals corresponen a l'àrea bètica, com la Sierra Nevada amb els pics del Valeta (3.392m) i el Mulhacén (3.478m), el més alt de la Península Ibèrica.
Gran depressió que s'extén al nort-est de la Península Ibèrica, d'uns 380 Km de longitud i d'una ampària màxima de 150 Km, paral·lela als Pirineus, de forma lleugerament triangular, limitada pels Pirineus, per la serralada Ibèrica i pel Sistema Mediterrani català. Comprèn una bona part d'Aragó, del País Basc, de Catalunya i les terres castellanes de la Rioja. Des de principis del Terciari la depressió va estar ocupada per un ampli braç de mar que separava la vorera septentrional de la Messeta del Pirineu, que començava a sorgir. Però prest les seves comunicacions amb el mar obert a través de Catalunya i Navarra es tencaren, transformant-se amb un gran llac. Per açò posseeix depòsits marins i continentals. Es diferencia de la conca de l'Ebre per excloure les capçaleres muntanyenques. Té en general poca altitud sobre el nivell de la mar. Saragossa, al centre, i bastant lluny de la costa, només és a 200 m d'altitud. Ara bé, certs relleus de la depressió s'enlairen fins els 600 m i més o superen els 1.000 m a les zones perifèriques. No hi ha, doncs, una unitat de formes.
DEPRESSIÓ DEL GUADALQUIVIR:
La despressió del Guadalquivir s'extén entre la Messeta i les Sarralades Bètiques. Àmplia llanura de forma triangular d'uns 150 m d'altitud mitja, àmpliament oberta cap a l'Atlàntic. La depressió té uns 330 Km de longitud per uns 200 Km d'amplària en la seva proporció costera, però s'estreny aigües amunt del riu que li dóna nom i que la solca d'un a l'altre extrem.
Com la seva bessona, la Depressió de l'Ebre, També es tracta d'una gran zona enfonsada a conseqüència dels paroxismes alpins, o prefosa de les Cordillera Bètiques, emplenades posteriorment per sediments terciaris relativament moderns. Però, malgrat la seva similitud d'origen, hi ha grans diferències entre les dues Depressions. En primer lloc es de destacar la gran dessimetria de les voreres de la depressió: el nort, rectilini i abrupte, i el sud, molt més sinuós i discontinuo. L'edat de formació també és diferent, segons acosa el seu replè oligocènic i mio-pliocènic que ha currullat la fosa i que en alguns llocs assoleix espesors considerables, mentre que en el Pirineu la fosa estava ja iniciada a principis del Terciari. També, el replè és de tipos diferent: casi exclussivament marí al Guadalquivir, ja que la depressió estava oberta al mar, i a L'Ebre dominantment continental i amb detrítics grossos, ja que va estar un temps tancada al mar. Aquestes diferències determinen que les formes del modelat siguin també diferentes, ja que, a l'Ebre hi trobam costes i plataformes estructurals modelades sobre roques dures, i al Guadalquivir dominen els relleus de pujols i turons suaument ondulats, modelats conseqüents dels seus fins materials marins. I per acabar hem de destacar, que la depressió del Guadalquivir, lliure i ampliament oberta a l'Atlàntic, entra en contacte amb l'oceà a través d'una àmplia zona anfibia de marismes; mentre que la depressió de l'Ebre queda tancada per la doble muralla de la Cordilleres Costeres Catalanes.
10.- Fes una redacció explicant la influència dels relleu de la Península Ibèrica en els aspectes: clima, hidrologia i comunicacions exteriors.
La península ibèrica és una Península del SO d'Europa situada entre la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. Unida al continent europeu per l'istme pirinenc i separada de l'Àfrica per l'estret de Gibraltar, és la Península més gran de la mar Mediterrània (584553 Km). Comprèn els estats d'Espanya, Portugal i andorra, i la Colònia britànica de Gibraltar.
L'altitud mitjana de la Península es pot consederar elevada amb uns 650 m per damunt del mar. Espanya és el segon país d'Europa amb més altitud mitjana, la primera és Suissa. La causa d'aquesta elevada altitud mitjana no són precissament per les grans cordilleres que té el nostre país sinó per la Messeta, que es troba a la part central. Aquesta, encara que majoritariament és plana té una notable altitud. I per tant a conseqüència d'aquesta altitud i de la complexa orografia del territori, la influència maritima es redueix a una estreta veta a la zona litoral del Mediterrani i del Cantàbric a conseqüència dels relleus costers pròxims. L'altura determina una disminució de les temperatures i un augment de les precipitacions.
Les caracteristiques del substrat influeixen en el comportament dels processos de radiació i, a conseqüència, a totes les manifestacions del temps. Però, tenint en compte que normalment les condicions atmosfèriques sobre la Península no tenen un caràcter autònom, sinó que, poden tenir el seu origen en regions llunyanes, s'ha de considerar un subtrat molt extens. Aquests factors que tenen una gran extenció, poden ser com la presència del mar o d'una cordillera, com d'altres de caràcter local o de detall, com la coloració d'unes detreminades espècies vegetals o la granulometria dels sòls.
Degut a la seva posició latitudinal, el territori espanyol apareix entre dos mars, l'Atlàntic i el Mediterrani, i entre dos continents, Europa i Àfrica. Aquests dominis són el suficientment extensos com per ser origen de processos o fenòmens que poden incdir en les condicions atmosfèriques de la Península.
Els climes d'Espanya reflexen la influència dels dos mars perifèrics, els quals per mitjà dels vents exerceixen el paper de termorregiladors. Les temperatures relativamnet elevades de les aigües costeres suposen un enrequiment de calor i vapor d'aigua per a les masses d'aire que arriben a la península a través d'aquests mars. I en relació als continents veïns, les influències es manifesten també des de el punt de vista tèrnmic i higromètric principalment. Així la posició de la Península també contribueix a explicar el ritme estacional, caracteritzat per dues estacions clarament sigularitzades -hivern i estiu-, entre les que s'intercalen dues estacions de transició -primavera i tardor-.
Encara que cap lloc de l'interior de la Península es troba a més de 600 Km del mar i és molt important el perímetre coster, el territori té característiques de petit continent. I per tant, la influència climatitzadora del mar queda reduida a la façana costera
El relleu és responsable d'importants modificacions en les cordilleres climàtiques de qualsevol regió, ja que entre altres coses amb l'altura disminueix la temperatura i el contingut d'aigua de l'aire. També s'ha de tenir en compte que el relleu suposa contrasts d'orientació i exposició entre les vessants. Això, representa que unes terres rebin molta més radiació que altres, que altres reben vents més humits i d'altres més secs. Per tant, la muntanya és un medi de contrast, i les cordilleres importants (Pirineus, la cordillera cantàbrica o el sistema Ibèric,..) es comportin com a fronteres climàtiques.
El relleu també influeix directament a la hidrologia, ja que, les cordilleres, per exemple, tallen el camí dels rius i no deixen que aquestes avancin, fent que canvin de camí. També la inclinació de la Messeta cap al Mediterrani fa que els rius vagin en aquesta direcció. Per tant, a conseqüència del relleu els rius sempre van d'est a oest i no s'aturen fins trobar una cordillera. Els rius de la perifèria són molt més curts que els de l'interior.
Les cordilleres principals de la Península dificulten les comunicaions interiors. Ja que a conseqüència d'aquestes s'hagin de fer grans volteres per anar d'un lloc a un altre, poguent-hi anar amb linea recta seria més curt, però s'haurien de travessar fent impossible la construcció de carreteres. A vegades s'han fet tunels per poder travessar algunes muntanyes, però aquest són bastants costosos i les muntanyes han de tenir unes característiques especials.
El Sistema Central, divideix la Messeta en dues parts, dificltant la comunicaió entre les dues. El amteix fan els Montes de Toledo, que divideixen els sector sud de la Messeta. El Massis Gallec també dificulta les comunicacions, en aquest cas interiors de Galicia. Els Montes de Lleó ho fa entre Galicia i la Messeta Nort. I els Pirineus, dificulten les comunicacions exteriors, entre la Península Ibèrica i la resta d'Europa.
11.-Cerca informació sobre les formes de vida a una àrea d'alta muntanya d'espanya. Explica com el medi físic ha condicionat la vida de l'home i quina resposta ha donat l'home a aquests condicionaments físics.
LA VALL D'ARAN.
Comarca del principat de Catalunya, a la regió de la Seu, que constitueix un enclavament de la llengua occitana, en la varietat aranesa. El cap de la comarca és Viella. És tancada pel relleu tant a Catalunya com a l'Estat francès. El clima és de tipus atlàntic de muntanya, amb temperatures fredes i precipitacions notables, amb freqüents nevades. És drenada per la Garona i els seus afluents.
El secret de l'exuberància i frescor vegetal de la Vall d'Aran té una explicació molt simple: És l'única vall pirinenca espanyola situada al vassant nord de la serralada. Les borrasques atlàntiques que venen del Golf de Biscaia hi arriben i hi descarguen el que els queda d'aigua, frenades per l'espinada dels pirineus, que actua com una autèntica barrera climàtica. Aquest canvi de les condicions meteoròlogiques a un i altre costat de la serralada és apreciable al primer cop d'ull. Per això, l'aigua sempre és molt present en el paissatge aranès: cascades, rierols, els clàssics molls, sèquies,...
La Vall d'Aran està situada als límits del nort de la província de Lleida, llindant amb França. I aquesta té al voltant d'uns 40 quilòmetres de longitud per uns 30 d'amplada, i corre de l'est a oest, i gira després cap al nort al Baix Aran, és a dir, presenta la forma d'un equilàter una mica irregular, limitat per quatre cadenes de muntanyes.
En línies generals, un 60 per cent del territori aranès el formen muntanyes i pastures d'altura, un 30 per cent boscos, i, només el 10 per cent, planura propícia per l'agricultura i l'assentament humà. La plana, el terreny pla, extens i ben anivellat, és una vertadera raresa a la Vall D'Aran, que només es dóna amb relativa generositat al baix i al Mig Aran. En alguns punts es troben camps que potser tenguin 300 a 400 metres de llarg per altres tants d'ample, unes dimensions enormes per un aranès.
On acaba la plana comença el pla inclinat, la fallida de la muntanya, que acaba en cingles i pedregars a dos o tres mil metres d'altura, després d'haver passat per una zona de boscos i prats. Els aranesos que no han pogut assentar-se a la plana, han construït els seus pobles als vessants de les seves muntanyes, generalment els orientats a migdia, per aprofitar la calor i la llum del sol.
L'aïllament i la dificultat de comunicacions han permés als aranesos de conservar la seva llengua peculiar, l'aranès, que parlen normalment entre ells. I també els ha ajudat a guardar la tradició dels seus costums.
El principal problema al que han estat sotmesos els aranesos durant molt de temps és la incomunicació. Ja que, les muntanyes fan de enormes barreres. Alguns ports han facilitat relativament el pas a un i altre costat de la serralada. Però fou el túnel qui va tenir major protagonisme. Les muntanyes, doncs, han sigut des de sempre la barrera que ha separat la Vall d'Aran dels altres llocs i per això, ja al final dels segle XVIII, començaren a pensar en un túnel per sota la muntanya que els permetés passar a l'altre costat. Les obres foren llargues i costoses i amb la guerra civil pel mig. El 1941 s'establí la primera comunicació entre les dues galeries d'avançada. Fou un moment tan emocionant com d'imprevissibles conseqüències per a la Vall d'Aran. Però hagueren de transcórrer set anys més perquè el túnel s'obrís al trànsit, la qual cosa s'esdevingué el 28 de maig de 1948. Pel túnel començà a fluir un creixent trànsit de viatgers, cotxes, camions, mercaderies,... Però per aquest mateix túnel, començà també a escapar-se l'essència íntima de la Vall d'Aran.
L'any 1991 a la Vall d'Aran hi havia uns 6.000 habitants.. Així, podem dir, que a la Vall d'Aran la població sempre ha estat baixa. Encara que, gràcies al turisme i a l'esquí l'emigració ha cessat i noves ocupacions i llocs de treball han permés de fixar la població de la vall. A l'hivern, i sobretot a les vacances de Nadal i Cap d'Any, els esquiadors fan augmentar considerablement aquesta xifra. De totes maneres, els caserius més alts i allunyats han estat abandonats pels seus habitants i ara són pobles fantasmes.
La Vall d'Aran és una comarca forestal i ramadera. Els prats han anat guanyant terreny a l'agricultura que per altra banda als últims anys s'ha orientat cap a la ramaderia. Els conreus principals són el blat de moro, les patates i els farratges. És també important l'explotació de fusta. En el camp industrial destaquen les centrals hidroelèctriques i la construcció. Però el veritable motor de l'economia aranesa són el turisme i els esports d'hivern.
En el curs de la seva història, la Vall d'Aran no ha conegut gaires esdeveniments més transcendentals que la introducció i la pràctica de l'esquí a les pistes de Vaqueira i la Tuca. Sense por d'exagerar, hom pot afirmar que la Vall d'Aran ha canviat més en 20 anys que en els 20 segles anteriors. Res ha suposat un canvi tan radical i profund a l'estructura, idiosincràsia i costums de la Vall com la pràctica de l'esquí a les seves pìstes pistes.
Al llarg de molts segles la vida havia trascoregut més o menys assossegadament a la Vall d'Aran. Els costums i les tradicions perpetuaven de pares a fills. El seu cèrcol de muntanyes protegia els aranesos de les influències externes. Eren frugals, treballadors i provisors com qualsevol altra comunitat muntanyenca obligada a viure dels seus propis recursos. Però n'hi va haver prou que es comencessin a aixecar els primers pilons dels telesquís i teleselles el panorama comencés a canviar a una velocitat progressivament accelerada: era infinitament més rendible i còmode la nova vida que l'anterior.
Com podem comprovar el medi físic, en aquest cas a la Vall d'Aran, condiciona la vida de l'home. Ja que influeix amb l'economia, dificulta les comunicacions, redueix la densitat de població, amb la manera de viure,...
-ENCICLOPEDIA MULTIMEDIA PLANETA DE AGOSTINI
1997 Barcelona
- GEOGRAFIA GENERAL DE ESPAÑA
M. de Teran, L Sole Sabaris y otros
Editorial Ariel Barcelona - Caracas - México - Tercera edición: noviembre 1979
-GEOGRAFÍA DE ESPAÑA
Geografía física - Editorial Planeta 1989 Barcelona
- ATLAS DE GEOGRAFÍA UNIVERSAL VOX
Edición Bibliograf, S.A. -Barcelona 1994 Quarta edición.
- GEOGRAFIA E HISTORIA DE MENORCA
J.Mascaro Pasarius -Menorca 1980 tomo I
- BACHILLERATO LOGSE GEOGRAFÍA
M0 Concepción Muñoz-delgado -Ediciones Anaya
© Sara PONS LLUFRIU, Núria PONS MONJO, Gisèle COUSIN MESQUIDA 2º BATXILLER C CURS 2000-01