Entrevistes

ENTREVISTES

ENTREVISTA A GLORIA M.A., MARE D’UNA ANORÈXICA

Entrevista amb Gloria M.A. , mare d'una adolescent amb anorèxia i membre actiu d'AMCAB, una associació d'ajuda a famílies amb problemes d'anorèxia i bulimia.
“Quan et vas plantejar que la teva filla podia tenir un problema seriós?”
Als nou anys es va començar a sentir malament amb sí mateixa. Plorava els vespres i no sabia per què. Però en realitat vaig veure el problema clar als onze, quan va deixar de menjar el que l'agradava. Nosaltres anem molt a la platja d'Altea. Tots els anys Beatriz s'inflava de gelats, però de sobte deixà de menjar-ne i només ens demanava polos de gel, verdura i coses que no engreixessin. Va perdre molt de pes aquell estiu. Ens vam espantar molt i vam acudir al seu pediatra, que no ens va fer cap cas. Per ell la filleta estava bé. De totes maneres vam tornar a veure'l als quinze dies i va ser llavors quan va notar el problema: en dues setmanes havia perdut molt de pes. Aquí respira fons i s’encén un cigarret. Sense llevar els braços de la taula segueix contant-me. Aquell metge els va menar a l'Hospital Niño Jesús, l'únic de Madrid amb especialistes en casos d'anorèxia u bulimia. A Antonio, el meu marit, no li feia cap gràcia que la filleta hagués d'estar en la zona de psiquiatria. Allò era massa fort, Beatriz només tenia onze anys. Així que vam provar altres sortides. Vam acudir a un psicòleg privat, que per reforçar-li l'autoestima em feia a mi culpable de la situació. Pactava amb trossos de pa. Li deia: “avam si et pots menjar avui aquest tros de pa”. Feia tractes d'aquests tipus, però no vam arribar enlloc. La filleta no va millorar, així que a pesar de que el psicòleg tenia molt bona reputació, vam deixar d'anar-hi. Un familiar meu em va xerrar d'ADANER, una associació que ajuda a famílies amb aquest problema, on em van recomanar a un psicòleg especialitzat. “En tot aquest temps, Beatriz sabia que tenia un problema?”
Se'n va donar conta. El més bo que ha tingut Beatriz és que molt prest va començar a demanar ajuda. Ella sabia que qualque cosa anava malament, i això va estar en favor nostre. De totes formes, no sempre va ser així. Al principi va ser difícil que ella se'n donés conta de que estava malalta. Les veines li deien que tenia un cos estupend, que de major seria model. A mi quan ho sentia m'hervia la sang, perquè això era just el que no devien dir. Em mira i em diu:
“Tot això és molt complicat”. Quan més aprimava la seva filla, més la miraven els nois. Però ella seguia veient-se grassa. “Per què creus que es veia així?“
Beatriz era una filleta que tenia problemes emocionals, era una filleta molt absorbent, molt pendent també del món adult. Era una filleta que demandava constantment amor però no sabia demanar-lo. Suposo que el voler ser, com aquest model ideal que la tele ens planta la feia estar en el centre. No sé si m'entens. Si ets una persona graciosa, faràs les gràcies o els acudits i rebràs aquesta atenció. Però si no ets una al·lota graciosa, només et queda estar allà sent aquell model. És una espècie de prestigi social. Tots aquests al·lots que arriben a l'anorèxia solen tenir un patró tipus: són més madurs que la resta dels nois de la seva edat, són molt perfeccionistes, tenen molt sentit de la responsabilitat, i sobretot molta por al fracàs. “Després d'haver passat per diferents metges i psicòlegs, com ha estat el tractament que sí ha funcionat amb la teva filla?”
Per començar aquest és un tractament indefinit, i ha de concienciar-se d’això. Es pot superar, però és un procés lent en el que mai s'ha de baixar la guàrdia. Beatriz està molt millor. Ha après a assumir que es pot ser imperfecte, i ser feliç amb això. Els que pateixen l'anorèxia tenen que aprendre a estimar i a estimar-se. Un bon pas es dóna quan són adolescents i comencen a tenir novios. Manifesten el seu amor, i assumeixen certes responsabilitats emocionals. Jo ho he notat amb la meva filla. De totes formes la meva filla ha passat per vàries teràpies, individuals, de grup, i hem saltat d'una associació a una altra. Per sortir d'això has de demanar, provar, canviar moltíssim. “Però estem parlant d'una malaltia que afecta a més del 3% dels espanyols, és una brutalitat El problema és que no hi ha una cura molt definida? què fa la Seguretat Social en aquests casos?”
Sí és una bogeria, ¿sabies que cada primavera dos milions d'adolescents comencen una dieta, no controlada i amb múltiples riscs? És massa però vaig per parts. En primer lloc parlem d'una malaltia psicològica, per tant per tractar-la no hi ha només un mètode. La continuïtat d'un o un altre dependrà de l'evolució de la teva filla. Per altre banda la Seguretat Social no té cobertura per nosaltres. Falten psicòlegs, falten especialistes, falten centres de dia... encara hi ha molts metges que no s'han entemut de que això és una malaltia i que exigeix el seu tractament. No saben el que et tenen que dir. Ara s'està començant a posar serveis especialitzats d'anorèxia i bulimia, tu pensa que fa quinze anys no hi havia especialistes. Costa molt trobar metges especialitzats. A Madrid només t'ingressen al Niño Jesús, i als quinze dies al carrer. I què fas després? El tractament privat és caríssim, és una milionada que no tot el món pot pagar. “La Seguretat Social no us dóna pautes o preparació davant aquest problema?”
Ens donen pautes. El primer que et diuen és que la filleta no pot entrar a la cuina, que no ha de menjar tota sola. Se li ha de pesar el menjar... una sèrie d'indicacions. En això els meus pares em van ajudar molt. Jo vaig feina en un centre de fillets amb síndrome de down. No podia estar amb ella quan li toca menjar, així que els avis venien tots els dies a casa. Tota la família giràvem en torn a ella. No sabíem com tractar-la. No sabíem si consentir-li tot o no passar-li ni una. Les seves crisis ens afectaven a tots i, d'alguna manera, el seu pare i jo ens sentíem culpables. Jo em sentia culpable d'estar grassa. Vaig començar a pensar que això la podia afectar a ella. Vaig pensar en operar-me. Però després em vaig donar conta que seria millor així, grassa. El seu pare i jo ens sentíem culpables. Alguna cosa havíem fet malament. Beatriz sempre havia sigut una filleta molt desperta. A l'escola treia molt bones notes, i tot i així la vam apuntar a música i a bàsquet. Només volíem obrir el seu camp d'iniciativa, sempre amb la nostra millor intenció. Però tal vegada fomentem aquesta excessiva responsabilitat o perfecció, tal vegada li vaig demanar que deixés de ser filleta abans de temps. “Abans has parlat d'un model de bellesa que ens planteja la televisió i que és part del problema. Nosaltres fa poc vam entrevistar el president de l'Associació d'Usuaris de la Comunicació. Segons ell no podem parlar d'una relació directa entre la televisió i aquest tipus de malalties, i ens contava per exemple que en Estats Units totes les persones que surten a la pantalla són “perfectament prims” però en canvi hi ha cada vegada més telespectadors grassos. Quina és la teva opinió?”
Jo crec que sí té una relació directa. El factor social influeix moltíssim en aquest problema, i en aquest tenen molta importància els medis de comunicació. Ara casi cap model té la menstruació. La dona tipus que ara ens venen és una dona andrògena. La meva filla petita, Sara, té setze anys. Es dedica a seguir-me per tota la casa agafant-me una cadera mínima, i explicant-me l'horrible que és tenir “això”. Està primíssima. Amb ella també tinc un poc de por. Les seves ídols són dones extra primes, sense corbes, ni pit, ni res que sembli una dona. “Llavors, tu creus que l'anorèxia és un problema d'ara, que no existia abans?”
No, no. És una malaltia que existeix des de fa moltíssim de temps. Sisi Emperadriu diuen que ja la patia. Era una malaltia que afectava a les classes socials altes. Ara no. Ara afecta a tot el món, i cada any és pitjor. Cada vegada l'edat de risc és més àmplia. Ja hi ha casos de dones que en l'edat de la menopausa pateixen anorèxia, i en quant als joves la cosa és molt més greu. S'estan donant casos de fillets amb sis anys. És horrible. I no sols estan emmalentint dones. “Però sempre que es parla d'aquesta malaltia es pensa amb anorèxiques, no és aquesta una malaltia sols de dones?”
No. És cert que a la dona sempre se li ha exigit que fos aquest model eròtic, sempre ha estat molt definit el model de dona que hauria de ser. En canvi als homes no els ha passat això. Les dones ens hem sentit culpables per no estar guapes, per no estar a casa cuidant els fills. En canvi l'home sols s'exigia un prestigi professional. Però des de fa poc, a l'home també se li està exigint que estigui guapo, que estigui fort, que s'assembli a aquest model. Com ja t'he dit cap sector de la societat s'escapa. Sí, cada vegada hi ha més homes anorèxics. Després del que ha vist, Gloria podria donar un màster sobre l'anorèxia. El problema de la seva filla la va dur de metge en metge, i en aquest camí es va anar unint a altres pares que, com ella, s'enfronten tots sols a aquesta malaltia. Formen una associació que totes les setmanes es reuneix, parlen dels logres que han aconseguit, d'un nou tractament que han sentit; editen una revista que reparteixen per escoles, organitzen cursos i orienten els pares que acaben de trobar-se amb la mateixa malaltia. No puc anar-me'n sense demanar-li pel que s’hauria de fer per solucionar aquest greu problema.
“No ho sé. Una major cobertura a nivell mèdic, familiar. Algú que t'ajudi. Els hospitals de dia són fonamentals, són hospitals on les filletes van a dinar quan surten de l'ingrés. A més socialment també tenen que canviar algunes coses, com per exemple abandonar el prototip de dona prima i triomfadora. Amb esforç, amb molt esforç i amor s’aconsegueix tot”.

ENTREVISTA A JOSÉ LUIS IGLESIAS DIZ, PEDIATRA I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIES DE LA SALUT

José Luis Iglesias Diz és pediatra i professor associat de Ciències de la Salut, a més de vocal de la Societat Espanyola de Medicina de l'Adolescència. Treballa a la Unitat d'Adolescència del Complex Hospitalari Universitari de Santiago (CHUS), que centralitza el tractament a nivell hospitalari al Sergas de pacients amb trastorns de la conducta alimentària fins els 15 anys.

PREGUNTA: Per què es produeixen els trastorns de conducta alimentària?
RESPOSTA: Hi ha una sèrie de circumstàncies acondicionadores. Poden ser individuals: adolescents insegurs, amb baixa autoestima. També hi ha factors familiars que poden influir: famílies poc estructurades, molt rigoroses però que no solucionen els conflictes i amb certa fredor afectiva. Després estan els factors socials: avui la primesa s'associa a la bellesa, al poder, a l’èxit, mentre que el gras no ven. La preocupació pel físic és gran, sobre tot en les dones, que fa que hi hagi dietes.
P: El Complex Hospitalari Universitari de Santiago és el centre de referència en la xarxa del Sergas per el tractament hospitalari d’aquest tipus de trastorns. Quans pacients atenen?
R:Els trastorns de conducta alimentària han de ser vists primer pel metge o pediatra, que s’ha de posar en contacte amb la Unitat de Salut Mental de la seva àrea. Quan són greus o resistents al tractament habitual, poden haver de ser vists a Santiago. Els pacients menors de 15 anys els tractem en Pediatria i els altres s’ingressen en la Unitat de Desordres Alimentaris. El nombre de pacients que tenim ingressats no és molt alt, perquè no tots ingressen; estaríem parlant d’uns 30 casos anuals. Hi podria haver entre 5 i 6 ingressos nous l’any i, amb els reingressos, el promig és d’un ingrés nou cada mes. A Santiago podem rebre als pacients de qualsevol àrea de Galícia, inclosa la de Pontevedra.
P: Quina és l’edat que predomina en aquests malalts escolars i adolescents?
R: Ha baixat l’edat, fins el punt en que hem tingut ingressats fillets de 10 anys, amb una anorèxia clara. Normalment són adolescents de 13 ó 14 anys.
P: Han notat en els darrers anys un descens en el nombre de casos?
R: S’ha de tenir en conta que aquest tipus de trastorns va adquirir en els anys 80 proporcions epidèmiques, i en els 90, hi va haver un petit augment. En aquest moment hi ha dos factors que influeixen: es coneix millor la malaltia, es tracta millor i acut la gent abans. Així, molts dels trastorns no arriben a ser hospitalitzats. Tenim la impressió de que hi ha menys ingressos.
P: En quins casos seria necessari l’ingrés hospitalari?
R: Generalment comencem de manera ambulatòria amb mesures de control, a vegades setmanals o dues vegades a la setmana. Si veiem que aquestes mesures no són suficients i hi ha pèrdua de pes progressiva, estat d’ànim deprimit, mala o poca col·laboració dels pares, es decideix l’ingrés, o sempre que el fillet tingui trastorns físics d’importància que faixin que sigui necessari realimentar-lo imediat, o inclòs rehidratar-lo. L’estància Hospitalària depèn de cada cas, però no sol ser menys d’un mes o mes y mig. No es prolonga molt més, perquè s’han d’evitar la cronificació hospitalària.
P: Quin tractament reben els malalts a l’hospital?
R: Inicialment, el fonamental és repondre la nutrició, per que el psiquiatra o psicoterapeuta puguin intervenir fent una teràpia de millora conductual o cognitiva per l’aprenentatge de tècniques de control d’aquesta situació. EÉs necessari que l’individu estigui disposat a acceptar aquest tractament. Sabem que quan estan desnutrits no atenen a res. La nutrició la fem habitualment per boca, sense necessitat de posar-li la sonda. Tractem de no forçar cap situació, perquè s’ha d’entendre que és una malaltia, no un càstig. Fa anys es veien aquests problemes com caprichos d’adolescents.
P: Són freqüents les recaigudes?
R: Durant el primer any, hi ha un percentatge de recaigudes que s’estima variable segons els casos. Els joves tenen millor pronòstic, en general. Si durant el primer any no hi ha recaigudes, és menys freqüent que succeeixin en els següents anys. Es pot dir que entre un 20 i 30% d’ells tinguin més d’un ingrés.
P: Quins serien els símptomes inicials d’aquests trastorns?
R: Un fillet o adolescent, noi o noia, que inicia una dieta per conta pròpia sense consultar amb els seus pares, que té una conducta anormal i una preocupació exagerada per l’alimentació durant un període de temps i perd pes, ha de ser consultat. Pot ser simplement una qüestió sense trascendència, però la família ha d’estar alerta. Normalment són tres punts: dieta, preocupació excessiva per l’alimentació i exercici vigorós.
P: Li correspondria a l’escola algun paper en la prevenció d’aquestes patologies?
R: Crec que sí, però tenint compte amb els missatges excessivament alarmistes. S’ha d’evitar el concepte d’aliment millor o pitjor, bo o dolent. A l’escola ha de transmetre’s la idea de que l’alimentació és per disfrutar, que s’ha d’utilitzar per les relacions –menjar en família és molt important- i tenir en conta que s’ha de menjar variat. Un pot menjar de tot, però sempre amb moderació, i no abusar de la bolleria industrial. No se li ha d’explicar massa als fillets i, sobretot, tenir molt compte amb les dietes, especialment en els mitjans de comunicació.
P: Aquest tipus de trastorns es donen fonamentalment en dones però, quina prevalecència té entre els fillets?
R: Hem tingut almenys en aquests darrers anys quatre o cinc fillets, i un d’ells tenia 10 anys, que encara està en tractament quatre anys després. La proporció és aproximadament de nou filletes enfront a un fillet.

ENTREVISTA A ERIK PUTZBACH

Conegut després del seu pas per televisió, primer presentant el programa “El Equipo G” i després participant a “La Granja”, Erik Putzbach, saltà a la palestra del famoseig no sense despertar tot tipus de pasions. Ara, en un acte de sinceritat, ens explica com ha lluitat contra l’anorèxia i com li ha afectat aquesta malaltia a la seva vida.

Explica’ns com arribes fins l’extrem de patir d’anorèxia.
Amb quinze anys vaig començar a sofrir d’acós escolar en el sentit de que tots els meus companys em deien “gordo, no te sientes ahí que lo vas a romper!”, i coses per l’estil. Estava francament acomplexat, i vaig decidir, fer règim als 15 anys, quan jo era un fillet encara. I la meva mare em va ajudar. Em va dir “vale, como estás rellenito te ayudaré a perder un par de kilos para que te sientas mejor contigo mismo”. I com que no vaig anar a cap especialista, la dieta me la vaig fer jo mateix, és a dir, que va ser menjar menys, de tot però menys, dons vaig creuar aquella prima línia, que és casi invisible, en la que entres en l’anorèxia. Perds el control de sobte, i caus en una fosa de la que és molt difícil sortir-hi.Quan vas començar a ser conscient de la teva malaltia?Quan tot el món em deia que esteia asquerosament prim. La meva mare plorava en els dinars i jo no volia menjar. Vaig perdre la gana per complet. I em seguia veient gras.
Quina va ser la millor ajuda o suport per assumir la malaltia i recuperar-te?
La meva mare. He que dir, que si vaig sortir de l’anorèxia, del temps que vaig passar tan dolent que van ser sis anys, és gràcies a l’amor de la meva mare. Veia que no sols m’estava destrossant a jo mateix, sinó que l’estava destrossant a ella. Lògicament la família sofreix també, però, els germans com que no s’ho prenen en serio. I els amics sí et diuen “menja, menja, menja que estàs molt prim”, però clar, ells no estaran allà dia rere dia obligant-te a menjar. La família i, en el meu cas en concret, la meva mare, va ser l’ajuda total.
Què és el que menjaves durant el dia?
En el moment més extrem, al matí no berenava. Zero. Al migdia un tros de pollastre, no un tros, sinó un trosset tallat per ficar-me’l a la boca, mastegar, enviar i dir, no puc més. No és que no en vulgui més, ésque el meu cos no em demana més menjar. El meu estómac estava tan tancat que amb això ja passava. I al vespre un poc de sopa o un poc de carn a la planxa. I res més.
La moda va ser un detonant per patir anorèxia?
La pressió que exergeix la moda sobre la societat en general, sí. Perquè lògicament, hi ha uns patron de bellesa establerts i, encara que jo volgués ser com, Markus Schenkenberg, sí vaig dir “para estar bien hay que estar delgado”. I sí, exergeix una pressió. És així com comencen els fillets a patir anorèxia. Perquè una filleta veu a Claudia Schiffer o Kate Moss hiperprimes i volen assemblar-se a ella i aprimen. Però un fillet no veu a Kate Moss i diu vull estar com ella. Els fillets veuen els models ben formats i s’aprimen per perdre un parell de quilos i després comencen a muscular-se, i és en aquest moment quan alguns creuen la línia aquesta que us dic, i sense donar-se conta perden el control. Comencen aprimant-se un parell de quiilos, i arriben a patir d’anorèxia. És com si hi hagués alguna cosa al cervell que fa clic, i perds el control. Et veus en un mirall i encara que et vagis aprimant cinc quilos, et dius “si no pot ser si estic més gras. Dons res a aprimar-se més”. I t’aprimes més i dius “si seguesc gras, inclòs més gras”. I aprimes més, i més… Com menys quilos veus a la bàscula més gras et veus en el mirall. És increíble.
Com vas super la malaltia? Es pot arribar a curar un totalment?
Quan pateixes una vegada d’anorèxia, tens tres alternatives. O et cures del tot, o et mors, o se’t queda crònica. I en el meu cas, se m’ha quedat crònica. Tinc altibaixos. La setmana passada casi em desmall pel carrer, i en un programa de televisió en directe perquè vaig fer chorrades una altra vegada. Vaig deixar de menjar, vaig prendre diurètics i la pressió se’m va baixarfins al terra. Vaig superar la gran anorèxia, allò d’estar en 53 quilos, amb depressions, no menjar res, estar tot el dia pensant en la menjar, als 21 o 22 anys, fins ara que en tinc 25 he estat amb altibaixos. Mai tan greus com aquells, mai he arribat a pesar menys de 60 però mai més de 64.
Has exercit de model, t’has sentit presionat pels dissenyadors per estar més prim?
No perquè en l’època que feia de model encara no s’exigia la primesa extrema, ni els homes andrògens o ambigus estaven de moda. Això ha vingut ara fa un parell d’anys amb Heidi Slimane i els “Slim boys”, que són tots demacrats, amb els pòmuls marcats i amb cara de desnutrits. Encara que per un desfil em va anar bé ser més prim que la resta dels models, perquè no m’haguessin agafat si no hagués estat tan prim. Perquè tots eren forts i la roba que no els cabia a ells me la posaven a jo.S’està parlant molt de l’anorèxia de les models.
Creus que el problema també s’està traslladant als models masculins?
Sí, més que res perquè en els darrers dos anys hi ha un tipus de disenyador, no tots per suposat, però 4 o 5 dels grans, Dior, Galliano, i tots aquests, que cerquen a models ben, ben prims, Toni Miró també, Spastor, a Barcelona, els cerquen francament prims, demacrats, amb els pòmuls molt marcats, amb cares com si passessin gana.
Són les operacions d’estètica el següent pas?
Jo crec que no té res a veure l’anorèxia amb l’estètica. En el meu cas, en concret, sí és cert que he sigut anorèxic i seguesc lluitant contra l’anorèxia, i que a més soc adicte a la cirurgia estètica. Però no tenen perquè anar juntes per res.
Però es pot ser realment adicte a les operacions d’estètica com un camí a la bellesa desitjada?
Sí. Jo Ho sóc de fet. M’he operat el nas dues vegades i vaig cap a la tercera. Perquè mai acabes d’estar content. I això és el que li passa aproximadament al 5% de la gent que comença a operar-se. Comences amb una i dius “què fàcil” aconsegueixes els teus resultats desitjats simplement pagant l’operació i per regla general és indolor, llavors segueixes i segueixes. Els pòmuls també mels he fet dues vegades. ¡És realment adictiu!, vull fer-me més coses.
Te n’arrepenteixes d’alguna operació?
No m’arrepentesc de cap operació. Lo dolent és que no m’hagi bé alguna a la primera i m’hagi tingut que fer alguns retocs.
Ha afectat tot això d’alguna manera a les relacions amb les persones que et rodetjen?
Sí. Quan ets anorèxic et tanques en tu mateix. Sols penses en el que menjaràs o el que deixaràs de menjar. En si et sobra grassa o te’n falta. El teu nivell d’autoestima baixa un munt. I no vols relacionar-te amb ningú perquè penses que tot el món et veu malament.I quan ets adicte a la cirurgia estètica, mirar-te al mirall i veure allò que et pots fer pere estar més perfecte... “Uy, dons aquí hi podria haver un poc més de pòmul, o aquesta orella podria estar un pel més cap enrere”, que són chorrades, que la gent corrent no li donaria importància, però algú adicte a la cirurgia estètica s’ho opera.
Com et sents després de passar per tot el que has passat? L’Erik d’ara és millor persona que l’Erik d’abans?
Sóc millor persona perquè he hagut de lluitar contra l’anorèxia per la meva pròpia vida. He lluitat per viure. Perquè la vida val la pena. Crec que sóc millor persona perquè he après a viure sent tolerant, perquè el que em van fer a jo, quan era petit, mai li ho fairaa una altra persona. Un dels meus lemes és “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti mismo”. I si a jo em criticaven i em va arribar a provocar indirectament l’anorèxia, mai provocaré a algú que pugui sentir-se malament. Ara mateix estic feliç i content. Sé que l’anorèxia m’ha deixat secueles d’autoestima, amb algunes recaigudes, però m’ha fet més fort. L’haver de lluitar per sortir de la fosa m’ha fet una persona més forta i amb més ganes de viure.
Quin consell donaries a les persones que pateixen d’anorèxia? i quin missatge enviaries al món de la moda?
A les persones, que es deixin aconsellar pels sers que estimen i que les estimen, i si aquella gent lis diu que estan malalts, que ho acceptin i que es deixin aconsellar, que se’n vagin a un hospital si fa falta o que vagin al psiquiatra o que mengin. Encara que costi un munt perquè lo darrer que vols és menjar. Però que realment faixin cas de les persones que les estimen que la vida val molt més que estar prim. I al món de la moda, que els i les models han d’estar prims, per suposat, però no arribar a aquests extrems que fan angunia. Sí que és cert que tal vegada sigui més polit una peça de roba en una persona que no tingui ni un gram de grassa, però d’aquí, a exigir les talles 34… Inclòs he sentit fa poc que d’una amiga model que li van exigir una 32, ¡que no existeix! Li van dir “no, no, más delgada tienes que estar, se te tienen que ver más los huesos”, i això és abusar.

Introducció - Anorexia - Causes anorexia - Símptomes anorexia - Bulimia
Causes bulimia - Símptomes bulimia - Prevenir i ajudar - Entrevistes
Bibliografia i referències