Solucions davant l’esgotament de les fonts d’energia i de l’aigua

La millor solució davant l’esgotament de l’aigua, és l’estalvi i la reutilització d’aquesta.

Mentre ha durat la sequera, una intensa campanya amb presència a tots els mitjans d'informació, amb publicitat pagada i amb espais informatius, pretenia inculcar la necessitat d'estalviar aigua. Tothom ha après a tancar l'aixeta mentre es renta les dents. Tots aquests esforços s'han dirigit a l'estalvi domèstic, quan és sabut que seria molt més rendible incidir en el consum d'aigua agrícola, que representa el 71% del consum del conjunt de Catalunya.

El Congrés Cap a una nova cultura de l'aigua celebrat a Saragossa el setembre de 1998 va llançar aquesta recomanació: ni una hectàrea més de reg a la península Ibèrica.

Millorem el regadiu, no l'augmentem. El problema de la pagesia i el món rural existeix, i és més acusat a les terres de secà. Però la solució no passa per seguir subvencionant l'aigua d'una manera econòmicament distorsionadora i ambientalment insostenible. La solució és anar a l'arrel del problema per garantir la viabilitat de l'agricultura i del món rural en el seu conjunt. Pel seu paper en el subministrament proper i la seguretat alimentària, i per les tasques que desenvolupa en la cura del territori, els boscos i el paisatge, la pagesia té tot el dret de reclamar a la societat una compensació econòmica digna. En el marc d'aquest nou pacte per la sostenibilitat entre el camp i la ciutat, cal restablir les regles d'una subvenció directa que remuneri les funcions vitals per l'equilibri territorial i ambiental que desenvolupa el món rural. Però són les explotacions les que han de subvencionar-se. No l'aigua (ni el combustible, o els agroquímics).

L'exemple de Banc de l'Aigua de Califòrnia demostra que una bona regulació de les transferències econòmiques d'aigua entre sectors econòmics pot ser una bona alternativa, molt més barata i ambientalment saludable, als transvasaments de ciment entre territoris i conques. Aquest "mercat de l’aigua" californià autoritza els agricultors a vendre una part de les seves concessions de reg, sense por de perdre la dita concessió. Com que els compradors urbans sempre la pagaran més cara, amb el que ingressen d'aquestes vendes els agricultors poden finançar inversions en sistemes de reg més eficients que permeten regar les mateixes superfícies amb menys aigua. Tothom hi guanya una mica, i el medi ambient el que més.

La possibilitat de controlar la demanda i d'augmentar l'eficiència en l'ús de l'aigua no han estat estudiades fins ara prou seriosament. Però hi ha indicis que és possible fer molt més del que s'està fent, o del que es diu que es pot fer. Amb la seva Agenda 21, la ciutat de Barcelona està engegant un pla de sostenibilitat que preveu mantenir el mateix consum individual i col·lectiu actual fins d'aquí a 25 anys, utilitzar els recursos dels seus aqüífers de forma més eficient i tornar a potabilitzar aigües de pous abandonats, estalviant així fins a 28 Hm3/any de l'aigua que prové del Ter.

Consells pràctics per a estalviar més aigua:

• La companyia d'aigua disposa de serveis i aparells per estalviar més aigua.
• Controleu que les aixetes i els wàters no perdin aigua.
• Ompliu bé la rentadora i el rentaplats abans de rentar.
• No deixeu l'aixeta oberta mentre us afaiteu, us raspatlleu les dents, us renteu les mans o us dutxeu.
• Regueu el jardí i les plantes amb mesura i al vespre.

 

La millor solució davant l’esgotament del petroli i del carbó, és la utilització de energies renovables, com ho són, l’energia hidràulica, la solar, la eòlica i la geotermica.

La energia hidràulica, que se obté amb la caiguda de l’aigua des de una certa altura a un nivell inferior lo que provoca el moviment de rodes hidràuliques o turbines. La hidroelectricitat es un recurs natural disponible en las zones que presenten suficient quantitat de aigua. El seu desenvolupament requereix construir pantans, presses, canals de derivació, i la instal·lació de grans turbines i l’ equipament per generar electricitat . Tot aixa implica la inversió de grans sumes de diners, per lo que no resulta competitiva en regions on el carbó o el petroli son barats, encara que el cost de manteniment de una central tèrmica, degut a el combustible, sigui més car que el de una central hidroelèctrica. No obstant, el pes de les consideracions mediambientals centra la atenció en aquestes fonts de energia renovables.

La energia solar empra la llum i la calor del sol, no és una única tecnologia energètica, sinó un terme que compren diverses tecnologies de energies renovables. La seva característica comú és que, al contrari que el petroli, el gas, el carbó i les formes actuals d’energia nuclear, la energia solar és inesgotable. L’energia solar és pot dividir en tres grans grups: aplicacions per la calefacció i refrigeració, generació d’electricitat i producció de combustibles a partir de la biomasa.

La energia eòlica és un tipus d’energia que empra la força del vent per transformar-la en energia mecànica o elèctrica. En pocs anys ha crescut un 40% i els seus costos s’han reduït en la mateixa proporció, per lo tant ostenta el liderat de creixement entre totes les fons d’energies netes.

 La energia geotérmica és basa en el fet de que la Terra esta més calenta quant més profundament se perfora . La energia geotérmica pot derivar-se de vapor de aigua atrapat a gran profunditat baix la superfície terrestre. Si se fa arribar a la superfície, pot moure una turbina per generar electricitat. Una altre possibilitat es escalfar aigua bombejant-la a través de roques profundes calentes. Encara que aquesta font d’energia subterrània es en teoria il·limitada, en la major part de las zones habitables del planeta està massa profunda com perquè sigui rentable perforar pous per aprofitar-la.

Millores en la eficiència energètica. És poden descriure tres tipus de mesures per la conservació d’energia. El primer tipus és la reducció en l’ús d’energia, el segon tipus és la reforma, que consisteix en canviar els hàbits de vida i la forma de produir bens i serveis; el tercer tipus implica un ús més eficient de l’energia per adaptar-se al seu major cost, aquesta darrera alternativa és la més fàcil de acceptar per el govern i per la societat en general.

Al voltant de 1980 molta gent s’havia donat compte de que el augment de la eficiència energètica podia contribuir positivament a al balanç mundial d’energia a curt i a mitjà termini, i de la crida a la conservació productiva havia de considerar-se una solució addicional tan important com les fonts d’energies renovables. En la dècada de 1970 van començar a produir-se estalvis substancials i sembla possible augmentar-los un 30 o un 40% sense afectar de manera dràstica la vida humana.

Però hi ha nombrosos obstacles. Una important barrera per a la conservació productiva és el seu caràcter altament fragmentat i poc espectacular, ja que exigeix que cents de milions de persones prenguin mesures tan prosaiques com apagar els llums quant no els necessiten o mantenir una pressió correcta en els pneumàtics dels cotxes. Un altre barrera ha estat l’econòmica, ja que els preus excessivament baixos de l’energia fan que sigui difícil convèncer a la població per invertir en eficiència energètica. Un tercer obstacle és la falta d’informació i de subvencions per a que els consumidors energètics realitzin inversions en la conservació d’energia. Amb el temps, les millores en la eficiència s’amortitzen, per a curt termini exigeixen inversions que resulten difícils en alguns de l’economia que en altres.

 

TORNAR